diumenge, 30 de juny de 2013

Gas, canons d'aigua i detinguts


Ja s’està convertint en una tònica. Entre setmana regna una aparent tranquil·litat i la policia segueix assentada a Taksim i Güven Park (Ankara). Arriba el cap de setmana, la gent es concentra i la policia acaba intervenint. Ahir, de nou, més detinguts a Istanbul. Al Parc Gezi se li ha afegit un nou component, Lice. El divendres un grup d'unes 300 persones es va manifestar en contra de la construcció d'una comissaria en un petit poble de la província de Diyarbakır, Lice, i la protesta va ser reprimida per soldats quan s’intentà aturar les obres. Va morir una persona i hi ha nou ferits, una dels quals, Ronida Pervane, va ser ferida d'un tret tot i que les autoritats han assegurat que només es van usar cartutxos de gas a la intervenció.

Imatge de dies anteriors

Les protestes d'ahir a Taksim van afegir un #ResisteLice al ja clàssic #ResisteGeziPark. Al final la policia va intervenir i van resultar detingudes desenes de persones. De manera similar, ahir a la tarda la gent va voler marxar cap a Kızılay (Ankara) en protesta per l'alliberament del policia que va disparar a Ethem i també per Lice però aviat va ser dispersada amb gasos i canons d'aigua. Ja a la nit es van concentrar a Kuğulu Park (Ankara). Similars protestes van ocórrer a Antalya, Izmir i Diyarbakır.

Més greu encara és el fet que el fiscal que va portar el cas Ergenekon (difícil aquí d'explicar en unes poques paraules, seria com tot un super-cas d'investigacions judicials i detencions d'una xarxa colpista que pretenia treure del poder a l'AKP formada per militars, acadèmics, jutges, periodistes i molts d’altres. Les detencions van durar diversos anys i poca gent dubta que es va procedir a detenir sense més a molta altra gent no implicada que simplement criticava o s'oposava al govern) ha iniciat un cas judicial contra 'aquelles persones que sense participar en els actes de protesta del Parc Gezi es van dedicar a organitzar-los'. Aquest fiscal s'encarrega de tots aquells casos sobre 'la lluita contra el terrorisme'. La idea del complot, de la conspiració, segueix en marxa i crec que el govern no s'aturarà fins que hagi aconseguit que tots els mitjans, fins i tot els internacionals, acceptin la idea d'una conspiració contra el govern en lloc d'unes protestes espontànies en contra de la limitació de les llibertats i d'oposició al govern. Successos com els de Lice ens mostren, però, l'heterogeneïtat de les protestes i dels assistents que és, al mateix temps, digne d'admirar així com també un problema per les dificultats d’organitzar-se col·lectivament.

El primer ministre acaba de marxar de vacances. Estava cansat. El testimoni de Sarısülük, detingut després de l'alliberament del policia, se l'acusarà ara d'intent d'homicidi (contra qui?) I estan apareixent nombroses denúncies d'abusos policials als registres a moltes de les dones detingudes de tot aquest mes de juny així com també insults del tipus "puta" o "prostituta comunista".
('Gözaltı yolunda taciz', 29 de juny, http://filizyavuz.wordpress.com/2013/06/29/gozalti-yolunda-taciz/)

La veritat és que entre els sectors conservadors a Turquia s'és propens a mirar malament a totes aquelles dones que no estiguin a casa a partir de certa hora. A vegades, a Turquia, no portar vel o portar faldilla o tirants pot marcar-te i ser causa de menyspreu.

Acabo aquí l'entrada. Volia informar del que va passar ahir, aviat aniré actualitzant.


29 juny

Retrat d'Erdoğan com a 'un marginal'...


L’Erdoğan del passat adverteix a l’Erdoğan d'avui, el que diu 'La veritable Turquia és aquí als mítings' com a resposta a les protestes al carrer, amb frases com la següent: "Jo, en comptes de fixar-me en la multitud dels mítings, prefereixo mirar als carrers. Als carrers es respira un altre llenguatge, si un sap llegir aquest llenguatge veurà la veritat, no s'enganyin a si mateixos!'



dimarts, 25 de juny de 2013

Ethem Sarısülük


Ahir el fiscal va deixar en llibertat al policia que va matar d'un tret a un dels protestants, Ethem Sarısülük, al·legant defensa pròpia. Després de molts dies d'espera doncs la policia turca endarreria l’entrega de proves al fiscal, després que el vídeo en que es veu com el policia dispara a menys de 5 metres a Ethem al cap fos publicat a la xarxa ( el podeu veure en aquest bloc a l'entrada publicada el 12 de juny "Estat d'excepció encobert") i després que la policia obstruís el funeral d'Ethem a Ankara detenint unes 25 persones, ara el policia ha estat posat en llibertat.

Aquí no es tracta d'acatar ordres, no es tracta d'un cartutx de gas que acaba estavellant-se al cap d'un dels manifestants sinó d'un policia, que en un moment de pànic, no dubta a treure la pistola, donar tres trets (en teoria a l'aire) sent l'últim el que va acabar al cap de n’Ethem que es trobava a prop del policia, a solament uns pocs metres. No són danys col·laterals. Més que la decisió del fiscal, la gravetat de la situació ens ve perque el govern no ha donat el condol a la família, és més, s'intenta dignificar la imatge de la policia costi el que costi, una policia que porta ja dues setmanes ocupant parcs. Una policia que està instal·lada al Parc Gezi, a Taksim i a Güven Park (Ankara) dificultant el pas de vianants, simples ciutadans que van al seu treball. Una policia a la qual l'alcalde de Ankara felicita en un cartell penjat per on passen cada dia milers de persones amb l’objectiu que es tingui clar que hi ha uns "terroristes" i un cos de seguretat que 'està protegint a la societat'. Una policia sobre la qual Erdoğan va dir "està fent història, són uns herois".

¿Fins a quin punt es pot menysprear la vida d'una persona?
Avui manifestacions a gairebé totes les ciutats convocades entre les 19:00 i 20:30.
Adana, Ankara, Antalya, Ayvalık, Bursa, Eskişehir, Hatay, İstanbul, İzmir, Kocaeli, Mersin.
I em temo que avui també hi haurà càrregues de gas i més ferits.



La gent ja va sortir ahir al vespre a protestar per la sentència. La fotografia és de Kadıköy, Istanbul.





diumenge, 23 de juny de 2013

Aires de dictador ...


La tarda-nit del dissabte 22 de juny (per cert Feliç Sant Joan!) va ser moguda a Turquia, de nou. Les detencions de persones, les pressions a diferents grups i els comentaris racistes que intenten vincular les protestes i altres actes amb minories com l'armènia comencen a ser preocupants. Mentrestant, Erdoğan es dóna un bany de multituds (ahir a Samsun, avui a Erzurum) i prossegueix amb una dialèctica que l'únic que està aconseguint és enfrontar i tensar més una situació que de per si ja és delicada. Cap paraula de comprensió, al contrari, atacs de nou contra gran part de la població, la qual segons pensa ell és la gent que no l'ha votat.

He titulat l'entrada 'aires de dictador' doncs és l'única sensació que deixen tant la gestió de la crisi com les paraules emprades pel Primer Ministre. Què diu el primer ministre sobre la violència policial?:

- Fer servir gas lacrimogen és un dret bàsic de la policia. Tu queda't quiet i així no et llançaran gas.

Segueix obstinat (la seva estratègia tindrà) a barrejar-ho tot amb la religió:

- Que escriguin milions de tweets, nosaltres amb el nostre bismillah tenim prou perquè els hi surti tot malament.

- Que entrin a les mesquites amb sabates, que hi beguin alcohol, que agredeixin a les nostres noies amb vel, una pregària del nostre poble els passarà comptes.


 

Hi ha articles que parlen de la psicologia del poder per interpretar perquè Erdoğan es comporta així en aquest moment. Avui la gent s'ha concentrat a Taksim, la policia ha començat a llançar aigua a pressió per dispersar i després ha començat a perseguir els concentrats que no estaven fent res més que llançar consignes (doncs veia les imatges en directe pel Canal +1 ). En totes els petits carrers laterals i transversals que es creuen al voltant de Istiklal altra vegada càrregues amb gas lacrimogen.



 
La policia segueix ocupant el Parc Gezi. I a Kızılay, Ankara, ja portem tota una setmana amb tancs anti-disturbis i centenars de policies pel centre. Ja formen part del decorat, tipus semàfor, tipus taxi, tipus ‘TOMA que toma’.

També ens han arribat les dades oficials del Ministeri d'Interior: actes de protesta a 79 de les 81 províncies del país, 4900 detinguts i gairebé 4000 ferits.

23 de juny

dissabte, 22 de juny de 2013

Després de la tempesta, protesta pacífica


L'aparició de “l’home aturat" i les milers de rèpliques que es van produir al llarg dels següents dies van significar un canvi simbòlic en el caràcter de les protestes del que està començant a sorgir un moviment cívic que només necessita temps per a auto-organitzar-se i definir-se de forma sòlida. Aquesta nova cara de les protestes incomoda també als membres del govern, entre ells el primer ministre Erdoğan, que ja n’ha fet referència en to de burla.



He estat uns dies sense escriure. Com crec que ens haurà passat a molts després de tants dies de tensió i d'un tràfec constant de nova informació, de nous successos i protestes cada dia, a partir del dimarts 18 de juny i després de la ressaca del cap de setmana hi va haver com una certa relaxació que es reflectia en les cares de la gent i en les notícies publicades als mitjans. Pot ser interpretat com un descans, com una pausa per agafar aire, ja que aquest mateix dimarts van començar a convocar-se fòrums a diferents punts d'Istanbul, als parcs de molts barris, per a què tothom pogués expressar les seves idees i per a què es pogués discutir quina direcció prendre i com continuar amb les protestes. Com havia comentat anteriorment era necessari redirigir els esforços cap a altres tipus d'actes ja que el govern havia deixat clar que no escatimaria esforços per acabar amb l'ocupació del Parc Gezi i les protestes que portaven ja més de dues setmanes en actiu. La gent està sabent canalitzar l'energia dels ciutadans per reconduir les protestes.

Aquí teniu les pàgines a xarxes socials i el bloc dels fòrums ParklarBizim.
Encara que estigui només en turc podeu donar suport:

@parklarbizim #parklarbizim #direngeziparkı #occupygezi

¿Què pot sortir d'aquests fòrums? Tant de bo el moviment continuï, no decaigui i no es polititzi. Entre moltes de les coses que s'han comentat es prioritza la necessitat de continuar amb algun tipus de protesta pacífica o resistència passiva i es demana de forma unànime que s'actuï sense discriminar ningú sigui pel motiu que sigui. Entre moltes altres coses, s'ha insistit en la necessitat de fer un boicot i de demanar que s'elimini la cota del 10% de vots per poder entrar al parlament. Aquesta llei, en funcionament des del cop d'estat de 1980, ha evitat aquests últims 20 anys que els votants de petits partits poguessin estar representats a la TBMM, la Gran Assemblea Nacional de Turquia. La petició, per més democràtica que sigui, difícilment es farà realitat. El AKP, en un referèndum realitzat l'any 2010, va modificar 26 articles de la Constitució, alguns d'ells necessaris com el dret a pertànyer a sindicats (encara que això després no hagi tingut un ressò real en alguns casos) i altres en que cossos com el dels jutges cedia autonomia i passaven a estar més controlats pel President de la República. Naturalment, el desig de fer una constitució ‘més democràtica’ no va passar per eliminar la llei del 10%, aspecte que no va ser ni comentat ni discutit per cap dels tres grans partits (AKP, CHP, MHP).



Els fòrums corren el risc de que la gent perdi l'interès de forma progressiva o que siguin polititzats, ja que hi ha força gent que desitjaria que es creés un partit polític. Això, per desgràcia, no seria sinó mantenir les bases del sistema i l'efectivitat o el significat mateix de les protestes podria perdre’s pel camí, almenys aquesta és la meva impressió. En la propera entrada us oferiré les impressions d'una amiga que està participant de forma activa en els fòrums des del primer dia. De moment, el nombre de fòrums i l'assistència augmenten dia a dia. Aquí teniu els fòrums convocats a Istanbul per ahir dia 21 de juny (un total de 41).



De manera simultània, el govern continua amb la seva guerra en solitari. Dilluns i dimarts a la nit va tornar a haver càrregues policials a Ankara, a l'Avinguda Kennedy i Kuğulu Park, així com la policia va desallotjar entre dimarts i dimecres als acampats en suport al Parc Gezi que encara resistien a Izmir i Eskişehir. La caça de bruixes continua i dimarts passat 87 persones van ser detingudes en els seus domicilis. S'han obert investigacions a policies que van demanar la baixa els dies de la protesta. Alguns detinguts han estat posats en llibertat però comença a haver-hi un nombre important de persones a les que se les vol jutjat amb acusacions com la d’insultar “al Primer Ministre i al govern" considerantho com un delicte de terrorisme. D'altra banda, el Ministeri d'Educació, en un comunicat, ha sol·licitat a tots els centres escolars una llista dels professors que van assistir als actes de protesta.

Si bé l'actuació policial continua estant en el punt de mira tant a l'interior com a l'exterior (Berlín, per exemple, ha bloquejat l'obertura d'un nou capítol en el procés d'adhesió de Turquia a la UE, detall que tampoc crec que hagi molestat massa al govern turc), la reacció d'Erdoğan a les protestes ha estat, potser, el component més debatut i criticat aquests dies. L'antic Co-President de la Comissió Parlamentària Conjunta Turquia-UE, Joost Lagendijk, va declarar que va donar la sensació que Erdoğan estava lliurant la seva última batalla. En el seu ascens i consolidació en el poder Erdoğan va haver d’enfrontar-se amb tot un seguit de grups opositors fins que va aconseguir fer-los desaparèixer o excloure'ls dels cercles de poder. Va eliminar, en un període d'uns pocs anys, l'oposició en els mitjans, va sotmetre a les seves ordres a un exèrcit propens a donar cops d'estat, va limitar la independència dels jutges lligant-la a la figura del President de la República i es va enfrontar amb els rectors de la universitat, cap a alguns dels quals encara demostra no sentir gran simpatia. S'equivoca, però, quan respon de la mateixa manera davant d'un moviment popular. Erdoğan segueix entestat a veure part dels joves de Turquia com els seus enemics. La idea d'una conspiració per treure'l del poder ens recorda els deliris d'altres petits-grans homes que han dirigit durant molt de temps alguns països mediterranis.

Ahir divendres el primer ministre va continuar amb la seva marxa en un nou capítol dels "Mítings de Respecte a la Voluntat Nacional", aquest cop a Kayseri, un altre dels feus de l'AKP i ciutat natal del president Abdullah Gül. El cap de setmana veurem dos mítings més, un avui a Erzurum i l'altre demà diumenge a Samsun. En el discurs de Kayseri va fer al·lusions a l'home de peu, # DuranAdam, i va dir:

Els que ara s'aturen ens van fer esperar aturats a nosaltres a la cua durant molts anys.

Segueix el Primer Ministre entestat a ignorar que gran part dels protestants van néixer després del cop d'estat de 1980 i que són part d'una generació apolítica, que els grups d'esquerra han estat reduïts a petites fraccions i que no tenen capacitat de mobilització i, el que és pitjor, que hi ha votants de l'AKP entre els protestants del Parc Gezi. El periodista Bekir Ağırdır (periòdic T24) així ho analitza:

Està molt clar que el govern no ha sabut gestionar la crisi de la resistència del Parc Gezi. Perquè no va saber entendre-ho. O fins i tot perquè no va voler entendre-ho. Des de la seva posició i extasiat de la seva força i del seu poder, va entendre des del principi erròniament tot el que passava.

Kemal Bozkurt, del diari Radikal, criticava directament al govern:

Nosaltres no li vam dir que fos vostè feble, sinó cruel.
Encara segueix dient vaig a enfortir el cos de policia. I ho farà. Bulent Arınc diu si cal es mobilitzarà a l'exèrcit. I ho farà. I ja han aparegut en escena grups amb pals
(civils que van a la caça dels protestants). Ja heu començat a detenir gent.

A Kayseri, Erdoğan va mantenir el mateix to que en els mítings del cap de setmana passat ridiculitzant els protestants amb referències contínues a l'home parat / home de peu:

El major somni que tenen aquests seria que Turquia sencera s'aturés. Gràcies a Déu han estat ells els que s'han aturat. Però nosaltres no ens detindrem. Amb el permís de Déu aconseguirem esquivar aquest parany. A excepció de molt poques persones que hi eren al principi, els arbres i el Parc Gezi han estat només una excusa. A l'aparador hi ha arbres, hi ha el Parc Gezi. Però darrere dels vidres hi ha una Turquia cada vegada més forta.

Les al·lusions a l'home aturat han estat contínues aquests dies. Egemen Bağış tampoc va poder evitar fer comentaris:

Si busqueu l'home aturat aneu a la seu del CHP. Allà n’hi ha molts d’aturats. Que així continuïn perquè nosaltres el que farem
és continuar treballant.

El que s'omet és que Erdem Gündüz, el primer home aturat, havia pres parta d’altres actes de protesta amb anterioritat com el 2004 quan es va posar un vel per donar suport als drets de les dones amb vel. En una entrevista publicada aquests dies ha afirmat que no és en contra del govern sinó que ell protesta en contra de qualsevol tipus de discriminació.

Molta gent aquí a Turquia està veient un reflex del que va passar (i encara està passant) en les revoltes del Brasil. És similar ja que la gent ha sortit al carrer de manera espontània a protestar i ha hagut càrregues policials molt dures. Més enllà d'això em costa trobar semblances. Al Brasil la gent ha sortit al carrer després que augmentés el preu del transport públic. Darrera d'això podem identificar una protesta col·lectiva cap al govern perquè la gent vol millors serveis (d'educació, sanitat, transport). Brasil és avui dia un país més igualitari que fa una dècada i l'accés a serveis bàsics s'ha estès a pràcticament tota la societat. És aquest repartiment més equitatiu el que ha conscienciat la població del valor d'aquests serveis i ha provocat un rebuig a les enormes despeses que estan provocant el Mundial de Futbol i les Olimpíades just quan el creixement econòmic del país està frenant.

A Turquia la gent va sortir al carrer per protestar contra un monopoli estatal que imposa i decideix al seu aire sense tenir en compte la pluralitat i la intimitat o el dret a la privacitat. Encara que els temes econòmics també són un component més de la protesta, amb raó, a Turquia és un cúmul de motius entre els quals prevalen la llibertat d'expressió i el dret a la intimitat. He fet un repàs en anteriors entrades a aquests motius. Un més que podria afegir ara és el fet que els centres de salut tinguin l'obligació, que compleixen en molts casos, d'informar les famílies quan una noia no casada queda embarassada. Avui mateix ha aparegut la notícia d'un cas però produït per una confusió entre dos documents d'identitat i que ha causat una greu crisi familiar. De forma similar quan la policia demana els documents a una parella pel carrer i es comprova que una de les dues persones (o les dues) està casada s'avisa al cònjuge.

D'altra banda, les declaracions de Dilma Rousseff i d’Erdoğan són força diferents. És cert que gran part dels protestants al Brasil segurament votàren al PS i que això condiciona la resposta del govern però qualsevol tipus de declaració semblant d’Erdoğan podria haver calmat la indignació de la gent i no encendre-la tal com va fer.

Altres dels temes sobre els quals el govern ha insistit més en les seves declaracions (l'alcalde d'Ankara Melih Gökçek se n’ha fet un tip) ha estat les destrosses a béns públics, és a dir, el vandalisme dels çapulcu. Els protestants han trencat aparadors, panells de publicitat, parades d'autobús, no respecten res, etc.

Tanco l'entrada amb un vídeo fet a Ankara que qüestiona l'/els autor/s de les destrosses. És el meu vídeo preferit de la setmana :)

Està subtitulat en anglès.





 22 de juny


dimarts, 18 de juny de 2013

Protesta en silenci ...

-->
Dilluns a la tarda un altre tipus de protesta tan o més incòmoda per a les autoritats com les portades a terme fins ara va començar a prendre forma: quedar aturat, sense moviment, a la Plaça de Taksim. L'artista Erdem Gündüz es va aturar davant del Centre Cultural Atatürk al voltant de les 18 h en senyal de protesta. La policia civil el va registrar però només portava un llibre, una cartera, unes claus i medicaments. Així, sense moviment, sense màscara de gas, sense eslògans va continuar amb el seu acte, immòbil davant la policia i la curiositat dels vianants.

dilluns, 17 de juny de 2013

Cap de setmana mogut

Sento no haver publicat cap entrada aquest cap de setmana. Vaig començar a informar en directe des de l'edició en castellà i m'ha estat pràcticament impossible  anar actualitzant els dos blocs alhora. Aquest vespre o demà escriure una entrada fent un resum i oferint una valoració general de tots els fets.

Mentrestan podeu consultar la cronologia i veure algunes imatges a l'edició en castellà, canviant la pestanya de dalt a la dreta.

17 de juny

divendres, 14 de juny de 2013

Canvi de tàctica, sense canvi de curs


Ahir a la nit una tranquil·litat tensa es respirava a Taksim; a Ankara, tot i la pluja, la policia tornava a carregar contra els manifestants. La nit anterior la policia havia desallotjat Kuğulu Park, el principal punt de trobada dels 'resistents' que s'havia convertit en el Parc Gezi de la capital ja des del mateix dia que van començar les protestes.

L'Avinguda Kennedy, ahir, a Ankara


Els esdeveniments han pres aquests dos últims dies un nou caire i s'ha viscut una calma aparent. Això no vol dir que el govern hagi cedit, de fet, les últimes paraules del primer ministre no han estat sinó una reafirmació de tot el que s'ha dit fins ara però amb un to diferent, un to més d’avinentesa. El desallotjament del parc Gezi es produirà igualment (avui?, demà?) Analitzo el canvi de to del govern d'aquests últims dies com un intent de mostrar 'bones intencions' davant el que pugui passar a partir d’ara. També han estat posats en llibertat diversos joves que havien estat detinguts dies anteriors. El govern ha cedit i ha volgut dialogar, aquesta és la idea que es transmet pels mitjans amb el suport d'alguns artistes, però en cap moment el discurs s'ha centrat en el que ha passat i per què i quan s’ha fet s’ha mantingut una anàlisi des d'un prisma massa estàtic (arbres, joves, grups il·legals).

Un dels triomfs del govern ha estat, sens dubte, aconseguir redirigir el debat i la tensió que es va viure durant tot el dia del dimarts cap a una qüestió més simple sense parlar de l'actitud policial: es planteja com si el problema hagués sorgit únicament i exclusivament arran del projecte del parc Gezi, del qual en cap moment el primer ministre ha renunciat, i s'afirma que s'ha arribat a tal extrem que l'acampada és perillosa perquè grups 'il·legals' i 'terroristes' s'hi han instal·lat.

Les alarmants declaracions del Valí d'Istanbul Mutlu dimarts a la nit en les què feia una crida a pares i mares perquè s’emportessin els seus fills del parc ja que no podien garantir llur seguretat van ser repetides ahir pel Primer Ministre amb un to tranquil i ferm, sense que tampoc pogués evitar fer comentaris sobre la necessitat de netejar el parc degut a les males olors. A més, ha alertat dels grups il·legals com si fossin un perill per a l'estabilitat del país. En l'únic punt que li dono la raó és al renyar el Parlament Europeu per criticar al govern turc sobre l'ús excessiu de la violència i per la seva petició de 'respectar la pluralitat i la riquesa del país i protegir les formes de vida laics' . No és la Unió Europea qui hauria de dictar al govern què fer sinó el mateix Primer Ministre el que hauria de tractar de mantenir un cert grau d'unitat dins la societat sense potenciar les diferències. Manca dir que en cap moment la religió ha estat un dels motius de la protesta però, des del principi, el gabinet ha intentat desviar l'atenció cap a un conflicte laic-religiós que, avui dia, no existeix. Així, l'enfadada d’Erdoğan amb la Unió Europea quedaria més justificada si realment hagués intentat comportar-se com el Primer Ministre d'un país i no hagués desqualificat als manifestants de la manera que ho va fer.

De fet, hi ha certs punts sobre els quals s'ha mantingut el debat que són fàcils de debatre. Encara que no sóc especialment partidari de l'ús d'estadístiques per exposar arguments, Konda, una empresa que fa sondejos públics i privats, va anar al parc per fer una enquesta sobre els acampats. El govern insisteix en la diferència generacional, en la joventut dels manifestants i fins i tot fa una crida als pares perquè treguin a 'els seus cadells' (sí, literalment va emprar ‘cadells’ per a referir-se als fills, terme emprat de manera afectiva en turc) del parc. L'estudi de Konda marca l'edat mitjana dels acampats sobre els 28 anys, el que desfà la idea d'un grup radical de joves universitaris. A més, la meitat dels enquestats afirmen estar al parc en protesta per la violència policial, fet que s'intenta negar o ometre contínuament des del govern. La idea de grups radicals o de la politització de les protestes també queda desmentida quan ens fixem que el 79% no pertany a cap organització o partit, que el 94% va arribar al parc de forma individual i que gairebé un 70% no ha votat ma, no pensa votar o no sap a quin partit votar. A tot això podem afegir que més de la meitat treballa i que un 56% són llicenciats o han superat un màster.[1]

Les negociacions, ara mateix, van cap aquesta direcció: es planteja la possibilitat de fer un plebiscit a Istanbul per decidir el futur del parc, mentrestant, els resistents afirmen que sense garanties no marxaran. El Consell d'Estat (Danıştay) ha manifestat també que aquest possible plebiscit no es faria si les dues causes obertes als tribunals contra el projecte decideixen aturar-lo. Després de les trobades d’Erdoğan amb artistes i per fi, també, amb alguns representants de la Plataforma, el Valí d'Istanbul Mutlu es va trobar ahir després de les 12 de la nit amb un grup de protestants a Dolmabahçe. Ahir, a més, un grup de mares va fer una cadena humana a Taksim en suport als seus 'fills' en crítica a les paraules del govern. Una cadena de televisió més, Hayat TV, sembla que també en sortirà perjudicada d’emetre imatges de les protestes. En aquest cas, el RTÜK (Alt Consell de Ràdio-Televisió) ha decidit no concedir el permís de llicència pendent, decisió que els responsables de la cadena vinculen òbviament amb les emissions d'aquestes últimes dues setmanes. Necati Şaşmaz, el protagonista d'una de les sèries de més audiència entre els joves a Turquia, la Vall dels Llops, va fer unes declaracions en què sembla brindar un cert suport al Primer Ministre. Dic sembla doncs les declaracions han estat una mica incomprensibles, no només per a mi sinó per a tots els turcs. L'home crec que es pren alguna cosa, què serà?

Les mares protestant a Taksim


L'intent de polititzar el conflicte pel govern segueix el seu camí. Els mítings convocats per l'AKP pel dissabte i diumenge tenen ja un nom: "Mítings de Respecte a la Voluntat Nacional". Voluntat nacional o popular (Millî irade) és una expressió emprada fins a la sacietat per l'AKP des de fa ja anys. Cada vegada que sorgia una crítica, que algú volia oposar-se a qualsevol política o acció del govern, aquest i tot els mitjans que l'envoltaven es defensaven amb l'ús d'aquesta expressió ja que ells, deien, eren els representants del poble, sabien el que aquest volia i criticar significava atemptar contra la voluntat de tota la nació. L'expressió, després que el govern hagi aconseguit ocultar els brots d'oposició i protestes davant la societat durant força temps, ha tornat avui dia a guanyar presència. El primer ministre afirma que no és un intent d'enfrontar a dos grups sinó simplement de donar veu als que s'han mantingut en silenci. Al parc, mentre, es preparen per al pitjor. Un amic meu va ser ahir al parc per portar medicines als protestants i va notar la tensió. La gent no se n'anirà.

El Parce Gezi, des de l'aire


Així per concloure us ofereixo fragments de dues declaracions una mica contradictòries, una d’Egemen Bağış, Cap de Negociacions de Turquia amb la Unió Europea, i l'altra d'un grup anomenat "Musulmans Revolucionaris" en una carta al Primer Ministre. Deixo que vosaltres mateixos extraieu conclusions.

Egemen Bagış:

Ningú és competent per acusar l'Estat de la República de Turquia d'haver fet ús de la violència. Per sobre de tot, no és acceptable, per així dir-ho, que països i alguns polítics europeus, esborrant els seus quaderns del passat, afirmin tal cosa. A Turquia no hi ha violència d'estat. El que està passant és que no poden ser ignorats l'ordre públic i el dret emparant-se en gent que manté actes de protestes a causa de sensibilitats ambientals. Coneixem molt de prop les connexions nacionals i internacionals d'aquest joc. De fet, hem estat nosaltres els que hem iniciat una investigació sobre els excessos en la intervenció de les forces de seguretat. Com a govern estem cercant solucions per solucionar aquest problema amb instruments que fins i tot reforçaran la democràcia i hem informat als protestants sobre les nostres intencions de portar el tema de la Caserna (Toplu Kışlası) a un referèndum. Això és simplement una mostra de la confiança que sentim cap a la democràcia i cap a la voluntat nacional.

Al capdavant de Turquia està, en aquests moments, un dels governs més reformistes d'Europa així com un dels líders més carismàtics i forts del món. Si aquest és el problema que tenen vostès, ho sento molt. Patir per culpa del lideratge de Erdoğan és un problema, únicament i exclusivament, dels que pateixen aquest sofriment.
[2]


Musulmans Revolucionaris:
Nosaltres vam votar a vostè perquè ens havíem cansat de ser tractats com a ciutadans de segona. Avui vostè tracta als que s'hi oposen amb la mateixa crueltat amb la què nosaltres vam ser tractats. El vam votar perquè les nostres dones poguessin estudiar i treballar sense problemes portant el vel i ara no deixa tranquils ni a les escoles a aquells joves que tenen una ideologia política diferent. El vam votar a vostè perquè no ens posessin a la llista negra per resar, perquè hi hagués llibertat de creences i vostè, amb els seus policies civils i els grups religiosos que li donen suport està posant a la llista negra a joves de famílies que l’havien votat. El vam votar per no ser oprimits, vostè és qui avui dia oprimeix.[3]


Com ja he dit en anteriors ocasions, Taksim no és Tahrir, tampoc és el 15-M i menys encara Occupy Wall Street. Les comparacions poden resultar odioses doncs reflecteixen el poc enteniment que es té de la societat turca. A Turquia hi ha problemes interns, problemes de convivència entre grups, fomentats durant molt de temps pels líders de la República. En els seus inicis, va donar la sensació que l'AKP aconseguiria trencar aquests tabús. Amb el temps s'ha vist que només han trencat aquests tabús per a si mateixos i que no es vol avançar cap a un veritable enteniment del caràcter plural de la societat. Quan algú imposa és quan perd la raó. I tot el que ha passat ha estat una reacció espontània a aquestes imposicions. El primer ministre ha declarat que tenien informació des de feia 3 mesos que hi hauria conflictes d'aquest tipus, si us plau! Mentre a Turquia no s'imposi (de forma natural, és clar), un bona lectura del que ha passat, queda ben lluny la possibilitat de que el problema es solucioni amb el temps per més que les protestes perdin força.

(*) Aprofito també per denunciar la hipocresia i l'oportunisme del govern de l'Estat espanyol. El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Gargallo, va defensar davant la Unió Europea la gestió de la crisi pel govern turc i va demanar 'que no se li donessin lliçons a un amic'. Sembla que el PP s'ha sentit identificat amb el govern turc després de les protestes, :). Hipocresia, perquè en els mitjans de comunicació afins al PP s’alerta habitualment del perill islamista que suposa Erdoğan. Oportunisme, perquè s'intenta alçar la veu per guanyar un protagonisme a la Unió Europea que no hi és.


Fotografies a Kuğulu Park, Ankara, del diumenge:
'Això és una resistència del poble"

"Tayyip, si Mevlana et veiés, no vinguis et diria' (Mevlana o Rumi va ser un sufí del segle XIII del qual tothom coneix una frase: "Siguis qui siguis, vine"



[1] T24 (2013). “Gezi Parkı direnişçilerinin yarısı polis şiddeti olduğu için eyleme katıldı”, 12 de juny, http://t24.com.tr/haber/konda-gezi-parki-anketi-cikardi/231889.
[2] Ministeri de la Unió Europea de la República de Turquía (2013). 13 de juny, http://www.abgs.gov.tr/index.php?p=49004.
[3] Baskın Oran (2013). “Erdoğan, AKP'liler ve İslamcıların görüşleri birlikte okununca ne diyor?”, T24, 12 de juny, http://t24.com.tr/haber/erdogan-akpliler-ve-islamcilarin-gorusleri-birlikte-okununca-ne-diyor/231878.

dimecres, 12 de juny de 2013

Estat d'excepció encobert


A Turquia s'està vivint un estat d'excepció. No s'ha declarat perquè estem a l’any 2013 i no a la dècada dels 70. La policia ahir no va entrar a Gezi provocant una matança perquè estem a l’any 2013 i no a la dècada dels 70. Els advocats detinguts, així sense més tan sols perquè van donar suport a la causa dels acampats a Gezi, no van ser torturats i només se'ls atemorí deixant-los anar lliures al cap d'unes poques hores perquè estem a l’any 2013 i no A la dècada dels 70. El govern anuncia que s'ha creat una comissió per trobar una solució al Parc Gezi, una 'comissió intel·ligent', però el mateix dia que ho anuncia acorrala el parc amb gasos lacrimògens i intenta forçar a la gent a abandonar el parc. El terme 'grups marginals' és emprat ja sense cap tipus de pudor i les imatges que vam veure el cap de setmana de solidaritat i bona entesa a una plaça de Taksim plena de la gent d'Istanbul han quedat ja en el passat. Mentrestant, el RTÜK (Consell Superior de Ràdio-Televisió), segons la informació publicada avui a Hürriyet, ha decidit multar Ulusal TV, Halk TV, Cem TV i Em TV (petits canals que van oferir imatges de les protestes el primer cap de setmana ) per ‘violar els principis d'emissió i fer programes amb continguts que poden danyar el desenvolupament físic, mental i moral dels infants i joves'.



Ja hem entrat en la segona setmana des que va començar l'acampada inicial al Parc Gezi. I el primer ministre ja ha demostrat que no cedirà davant la gent que encara segueix concentrada al parc. De fet, el retorn del Primer Ministre a Turquia va significar la posada en marxa de tot l'aparell estatal i del mateix partit per organitzar mítings improvisats i fer anti-propaganda. Per concentrar a més i més gent es va facilitar la comunicació amb serveis d'autobusos que sortien de diversos punts de la ciutat i en alguns casos com el d'Istanbul es va mantenir obert el servei de metro fins a les 4 de la nit (quan normalment tanca a les 12 de la nit). De manera similar es van potenciar aquests mítings amb la instrumentalització del 'odiat' twitter i es van crear hashtags en suport al Primer Ministre que durant dos dies van aconseguir eclipsar els trending topic del moviment de resistència. Els discursos de Erdoğan van ser agressius, amenaçadors i especialment repetitius.


Fins i tot es van fer diverses referències al que el Primer Ministre va anomenar lobby d'interès que podríem entendre o traduir com a lobby especulatiu. L'ús d'aquest terme va sorprendre els mitjans que l'endemà van començar a debatre sobre què es referia el primer ministre i sobre si existia o no aquest lobby. La veritat és que a cada discurs agressiu d'Erdogan la borsa s’enfonsava i la seva resposta va ser aquesta, culpar d'això a aquest lobby i afirmar que ell no hi perdia res ja que no té accions a borsa. Paraules dignes del Primer Ministre d'un país.

L'objectiu bàsic de tots aquests discursos ha estat sens dubte tensar l'ambient i implicar en el conflicte a votants de l'AKP que s'havien mantingut al marge de tot. Així, hi ha dos grans mítings previstos pel cap de setmana que ve, un a Sincan, prop d'Ankara, i l'altre a Istanbul.

La gent que segueix al Parc Gezi o la que cada dia es concentra a molts punts no s'ha desanimat però ha començat a veure que si l'explosió de descontent que va provocar els disturbis no ha aconseguit que el Primer Ministre faci un pas enrere o simplement es mostri comprensiu cap a les peticions poques opcions queden. En els discursos de diumenge, a més de tornar a rebaixar a tots els manifestants a la categoria de 'gamberro' (fet que ja no incomoda la gent doncs s’ha el terme ‘çapulcu’ s’ha convertir ja en un símbol), Erdoğan ha fet ús, a més, de missatges simbòlics de gran força entre la població com el consum de alcohol en una mesquita (notícia desmentida) o la bandera turca (va dir "serien capaços de cremar la bandera turca).

Dóna la sensació que el govern ha marcat ja una estratègia a seguir que presenta diversos plans d'acció a executar mitjançant diferents vies i que persegueixen l'esgotament dels grups que resisteixen. D'una banda, s’impulsa la mobilització de la gent i s'organitzen mítings polítics per malmetre la imatge dels protestants, desqualificar els actes i tergiversar el significat de les protestes. En aquests mítings i discursos que realitza el Primer Ministre a través dels mitjans (ahir per exemple va parlar davant els membres del seu partit i el seu discurs va ser transmès en directe mentre la policia carregava de nou a Taksim) es persegueix l’objectiu de treure rèdit del caràcter heterogeni dels protestants que a excepció de la Plataforma Taksim que demana la conservació del Parc Gezi i la prohibició de l'ús de gasos lacrimògens no ha estat capaç d'organitzar-se com un moviment coherent arreu. Els protestants coincideixen en les seves crítiques a les polítiques de Erdoğan però discrepen en altres punts com el què farem i com ho farem. A les xarxes socials és possible trobar crítiques a gent acampada que s'ho estan prenent tot com una festa i així està perjudicant al moviment en general i la seva imatge, que per culpa dels mitjans i del govern ja de per si està prou malmesa davant els ulls part de la població.

Un altre dels punts de l'estratègia del govern sembla ser anar a trobar caps de turc. Ahir, després de molts dies sense policia per Taksim, 20 autobusos van arribar a les 7 del matí i es van posicionar amb els seus TOMAs (els tancs anti-disturbis, Vehicles d'Intervenció en Successos Col·lectius en les seves sigles en turc), els seus AKREPs (els vehicles més petits) i tot un contingent policial de 2500 agents amb escuts i gasos lacrimògens. Van avisar per megafonia que no anaven a intervenir al Parc, que només estaven allà per desallotjar la gent que havia entrat al AKM (Centre Cultural Atatürk) i que anaven a treure els cartells que els protestants havien penjat allà.

La gent acampada va viure amb tensió aquells moments i va formar una cadena humana per evitar l'entrada de la policia al parc. De sobte, van aparèixer diverses persones llançant còctels molotov a la policia i incendiant un dels vehicles. Al cap de poc el Valí (governador de la regió) d'Istanbul afirmà a través del twitter que havien identificat a un dels atacants i que era un membre del SDP (Partit de la Democràcia Socialista), un dels pocs partits d'esquerra que queden a Turquia. Després, la policia es va retirar de Taksim i va entrar a l'edifici del SDP a Beyoğlu (el districte municipal on es troba Taksim) i 70 persones van ser detingudes. Representants del SDP han negat els fets i en una de les fotografies dels atacants amb còctels Molotov s'ha pogut veure que portava una pistola. Al parc ningú coneixia els atacants que llançaven còctels Molotov.



Bé, després de l'exposició dels fets, un no deixa de pensar que es tracta d'una conspiració per provocar un desenllaç més ràpid del conflicte i acabar amb l'acampada el més aviat possible. L'esquerra política a Turquia, ja de per si molt debilitada i oprimida per part de l'exèrcit, de la policia i dels diferents governs des del cop d'estat de 1980, pot esdevenir un nou cap de turc.

La tensió es va mantenir ben alta al llarg de tot el dia no només a Taksim sinó també per altres notícies que anaven arribant. Ahir vam poder veure a internet les imatges en les què la policia dispara Ethem Sarısülük, el segon dia de protestes a Ankara, provocant la mort cerebral del jove que encara és a l’hospital. El fiscal va obrir una investigació i després d'una setmana la policia encara no havia enviat cap dels documents que el fiscal havia exigit per a la investigació.



D'altra banda, els advocats que es van oferir voluntaris per defensar els acampats al Parc Gezi van ser detinguts ahir als jutjats d'Istanbul (en total 73 advocats) en unes imatges esgarrifoses. No es pot detenir un advocat d'aquesta manera. A la tarda es va difondre la notícia que havien estat posats en llibertat. A això se li diu clarament instrumentalització de la por. I d'aquesta manera no passa en cap democràcia (per més defectuoses que siguin les democràcies).
Aquí teniu el vídeo:



No obstant això, el punt més tràgic de tot el que va passar ahir van ser les declaracions del Valí d'Istanbul, Hüseyin Avni Mutlu. Va afirmar que no existia cap intenció d'intervenir al Parc Gezi però que després del que havia passat a Taksim al llarg del dia ja no era possible garantir la seguretat dels acampats. Va fer una crida als pares d'aquests joves perquè se'ls emportessin. Va advertir que no es podien permetre de cap manera més disturbis que grups marginals volien provocar.



Si el governat d'Istanbul afirma que els joves del Parc Gezi estan en una zona de perill i que el mateix Estat no pot garantir la seva seguretat vol dir que estem davant d'un problema molt més gran. Significa que s'està avisant a la gent que pot haver morts i ferits però que el govern no es responsabilitzarà del que passi a partir d'ara. Un titular d'un diari avui reflectia aquesta idea: "En comptes de solució, intervenció". Un conegut presentador d'informatius de la cadena de TV +1, Uğur Dündar, va acabar el seu programa dient "Avui no puc dir bona nit". És molt trist que tot això estigui passant. En dies anteriors jo us cridava l'atenció perquè el món, la gent, s'adonés que mentre a Taksim els disturbis havien acabat en altres ciutats la violència policial continuava i això no apareixia als mitjans. Però Taksim és Taksim. Istanbul és Istanbul. És una de les ciutats més grans, importants i conegudes del món. I tot el que passava ahir passava al centre de Taksim, on estan els millors hotels, on més turistes passejen. Taksim és una plaça que no s'ha fet famosa ara per les revoltes.

Des d'aquí i finalment culpabilitzo directament al Primer Ministre d'aquesta crisi. És ell qui amb les seves declaracions ha tensat més i més i ha portat unes simples protestes sorgides espontàniament en reacció a la violència policial a una confrontació política i social i a marginalització de tots aquells grups que no ovacionen el Primer Ministre, a tota aquella gent que no està d’acord amb la seva política i la seva concepció del poder. Però Turquia continua sent 'un estat democràtic'. Serà que estem davant d'una nova forma de dictadura, la del segle XXI.

Per acomiadar-me us deixo el títol de una columna de Hasan Cemal: “Que Allà li porti una mica de sentit comú a Erdoğan”.


12 de juny

dilluns, 10 de juny de 2013

Demostració de força


Avui diumenge dia 9 de juny ha estat un dia molt intens. El Primer Ministre ha realitzat, amb el permís de les autoritats, una sèrie maratoniana de discursos a diferents punts de la geografia turca: primer Adana de camí a Mersin, després a Mersin i, al seu retorn a la capital després d'una absència d'una setmana, a l'aeroport de Esenboğa així com a diversos punts de la capital turca, entre ells Altınpark i Akköprü. El trajecte de l'aeroport a la ciutat, que pot durar si no hi ha trànsit uns 35 minuts, ha durat gairebé 4 hores. Hi havia gent amb banderes per rebre'l, policies controlant el pas, milers de cotxes que s'han quedat atrapats a un costat de la carretera esperant que passés l'autobús del Primer Ministre i franctiradors als terrats. Les crítiques a les suposada pol·larització per part de l'oposició de les protestes del Parc Gezi xoquen amb la parafernàlia desplegada imbuïda de triomfalisme i de populisme que hem presenciat avui.
Els discursos han estat agressius i deixen entreveure que el Primer Ministre no cedirà en res davant la gent - a excepció, potser, de la construcció del centre comercial que encara no se sap què serà doncs l'alcalde d'Istanbul, Kadir Topbas, surt cada dia dient una cosa nova. Erdoğan ha tornat a desqualificar, fins i tot difamar, als manifestants i també els ha amenaçat (a ells i a tots els grups que els han donat suport o ho estan fent). Dóna la sensació que es procedirà a una caça de bruixes. Des de fa anys ningú podia o no s'atrevia a protestar. Ara moltes persones ho han fet i entre elles molts artistes. Erdoğan els ha avisat que pagaran car el seu menyspreu i la seva ofensa al poble turc. Ha recordat que només el poble i Allah podran fer-lo sortir del càrrec i ha tornat a emprar el terme 'çapulcu', ja de moda a tot arreu, terme pejoratiu que encara que pugui ser traduït com rondaire o saquejador també es correspon amb 'gamberro'.
Algunes de les frases del seu discurs:

'Es van molestar perquè els vaig dir gamberros. Els que s'hagin molestat que consultin un diccionari, així veuran quant de cert hi ha en el que vaig dir '.

'Si continueu amb les protestes us respondrem amb l'idioma que enteneu'.

'Havíeu vist abans una cosa així? L'únic que fan és donar cops i trencar. Destrossar i cremar edificis públics. Cremar cotxes de ciutadans, del poble. I això no va ser suficient. Agredir a les meus noies amb vel.
Van entrar a la mesquita de Dolmabahçe amb cerveses i a sobre ho van fer amb sabates '.(*) Erdoğan fa ús aquí de dues notícies que han aparegut aquests dies. Una d'elles tracta sobre un grup de dones amb vel que van protestar a Taksim perquè havien estat agredides verbalment als seus barris després de l'inici de les protestes. L'altra, lamentablement, no és una notícia fiable. El segon dia dels disturbis a Istanbul el muetzí de la mesquita va deixar entrar a la gent perquè es refugiés. La mesquita es va convertir en un hospital improvisat. El vídeo que teniu aquí sota mostra imatges d'aquella nit. Al dia següent va començar a circular la notícia de que s'havia begut alcohol a la mesquita i van aparèixer a internet diverses fotografies en les què es podia veure la mateixa llauna de cervesa (trepitjada) a diferents llocs del recinte. La notícia ha estat desmentida per diversos mitjans fins i tot per diaris conservadors i propers al govern com Yeni Şafak i el muetzí ha afirmat que ningú va beure cervesa. Erdoğan, però, ha fet servir aquesta informació en tots els discursos d'avui insistint no només en el consum d'alcohol sinó també en el fet de que la gent va entrar amb sabates, beneficiant-se així de la força simbòlica d'aquesta notícia-rumor.

 


'Nosaltres som un, estem junts, som molts i forts. Només us demanaré una cosa. Ja només queden set mesos. Set mesos i després hi haurà eleccions municipals. Donem-lis la primera lliçó democràticament, vull que els hi donem a les urnes. La millor lliçó que els hi podem donar a aquests que calumnien amb informacions falses serà, de nou, a les urnes'.

'Nosaltres estem al costat dels oprimits i en contra dels cruels. Això és així tant a Turquia com a l'estranger. Sempre ha estat així i així serà '.


'Nosaltres en 10 anys hem plantat 2800 milions d'arbres. Nosaltres som ecologistes. El medi ambient no és només verd. El medi ambient és també cultura i història. Eliminar la contaminació, portar aigua. Jo he fet tot això a Istanbul i aquí a Ankara Melih ha fet el mateix. I ara vénen i ens volen donar lliçons. Vergonyós '.
(*) Erdoğan fa referència al seu període a l'alcaldia d'Istanbul dels anys 90 i Melih Gökçek és l'actual alcalde de Ankara. Com a nota afegeixo que fa uns cinc anys es van trobar dosis altes d'arsènic a l'aigua subministrada a la capital i el mateix alcalde va afirmar que no era important, que ell cada dia bevia aquella aigua. A més, el nombre d'arbres plantats en 10 anys ha estat, segons el Ministeri de Boscos i Medi Ambient (Çevre ve Orman Bakanlığı) de 2,8 milions i no de 2800.
Erdoğan també ha atacat els artistes i ha deixat clar la seva postura en una sentènca que més que una declaració de guerra sembla un certificat de defunció, una amenaça en tota regla:

'I ara em dirigeixo a vosaltres, els artistes. Fins ara que és el que no heu obtingut d'aquest govern? Ara tot ha canviat. Tot funcionarà diferent. Aquells que no respectin el govern d'aquesta nació, ho pagaran ben car'.El contraatac del Primer Ministre no ha finalitzat aquí. Es preveuen dos mítings polítics per el cap de setmana que ve  i que pretenen ser espectaculars. Un el proper dissabte a Sincan, localitat a prop d'Ankara on l'AKP va acaparar pràcticament tots els vots a les anteriors eleccions, i l'altre el diumenge a Istanbul. Mentre Erdoğan acabava el seu últim discurs a Ankara ja gairebé a les 21 h del vespre, la policia ja estava carregant contra els manifestants al centre de la ciutat.
 



Avui, aixi, ha estat un dia molt mogut, molt massiu (per ambdós costats) i sembla que torna a entreveure's la pol·larització que va dividir la població durant l'any 2007 just quan finalitzava el primer mandat de l'AKP. No obstant això, hi ha molts aspectes que fan aquella polarització diferent de l'actual. Llavors hi havia dos grups rivals, el nou partit AKP que havia obtingut un 34% dels vots a les eleccions de 2002 i que havia aconseguit el suport de sectors liberals i conservadors amb un discurs democràtic que posava èmfasi en el diàleg amb tots els diferents grups i minories (fossin religioses i ètniques) i les restes d'unes elits kemalistes en declivi però que encara tenien en el seu poder part dels mitjans de comunicació, que respectaven l'estatus quo, i cossos de l'Estat com el dels jutges, rectors i amplis sectors de l'exèrcit. Els intents dels sectors kemalistes de perjudicar (intents democràtics alguns i no tan democràticsd' altres) al govern de cara a les eleccions no van tenir èxit ja que el règim ja no era capaç de cohesionar la societat davant d'un partit que havia aconseguit reanimar l'economia després de severes crisis a finals dels noranta i que havia anat guanyant credibilitat al llarg de tot el primer mandat. Ara, a l'any 2013, hi ha un govern que ha aconseguit mitjançant vies democràtiques (i no tan democràtiques) fer desaparèixer tots els focus d'oposició i una gran massa de gent a l'altra banda, sense més suport que el d'alguns artistes, i que l'únic aspecte en què coincideixen són en les seves crítiques al govern i a l'autoritària forma de governar del Primer Ministre.
Això complica enormement les possibilitats de que el moviment tingui èxit llevat que s'abandonin les protestes i comenci algun tipus d'autoorganització més enllà dels llocs de protesta. No hi ha un suport massiu per part de cap gran grup polític. No hi ha tampoc una ideologia comuna que pugui unificar a tots els assistents i la gran majoria d'ells són persones sense cap vinculació a partit polític. Però entre aquesta multitud també podem identificar, tot i que els seus dirigents s'hagin desmarcat dels actes i hagin demanat que no s'hi acudís amb emblemes polítics, simpatitzants dels principals partits polítics. Així, hi ha membres del MHP (partit ultranacionalista que rebutja qualsevol concessió als kurds), del BDP (el partit dels kurds), també de l'AKP (disgustats amb l'actuació del govern després de les protestes) i, sobretot, del CHP (que enyoren el kemalism i segueixen veient a Atatürk com a l'únic heroi de la República). L'ús d'alguns lemes com "Som els soldats d'Atatürk" ha incomodat a molts dels manifestants que han respost amb pancartes amb lemes com "No som els soldats de ningú". En els discursos de Erdoğan hem sentit aquests dos dies la rèplica: "Som els soldats de Tayyip". Avui, a Kuğulu Park, s'ha cantat l'himne nacional com si el futur de la nació estigués en perill (ho està per a molts turcs, però el motiu original de les protestes no era aquest). L'ús de banderes turques a les marxes per les diferents ciutats és el mateix que hem pogut observar en els mítings realitzats pel Primer Ministre des de la seva arribada a Istanbul ja el dijous a la nit.
No estem davant d'un possible canvi de règim, no presenciarem una dimissió i tampoc crec que s'avancin les eleccions. El govern de l'AKP ha guanyat totes les eleccions democràticament i mentre tingui un suport popular no hi ha pressió exterior o interior que pugui realment modificar pas res. El conflicte s'ha polititzat i el Primer Ministre ha manifestat la seva resolució d'acabar amb el problema mitjançant actes polítics fins que no els hi quedi força als protestants. Tenint en compte que Turquia ha crescut econòmicament amb l'AKP fent un ús agressiu de polítiques neo-liberals amb el resultaat de la privatització de moltes empreses estatals i de l'aparició al llarg d'aquests 10 anys corporatives molt fortes (siguin amb capital estranger o sense), és factible pensar que atacar al mateix sistema neo-liberal que ha fet fort a aquest partit seria una de les poques opcions que existiria per aconseguir que el govern fes un pas enrere o cedís en el seu afany d'eliminar tot tipus d'oposició (política, cultural, social). A petita escala això ja ha passat. A Ankara, després de que diversos locals de la ciutat tanquessin les portes als manifestants que fugien de les càrregues policials, es va demanar a través de la xarxa el boicot a aquests llocs. Entre ells, el Leman Kültür, un local que sempre està ple, i la gelateria Mado, també amb molta clientela. Sorprèn veure ara aquests locals amb només 2 o 3 taules ocupades. La situació ha arribat a tal punt que a Mado s'han penjat banderes turques. Els atacs als servils mitjans de comunicació també han estat, de moment, efectius. La majoria d'empreses del sector de la comunicació a Turquia formen part de grans corporatives amb empreses a sectors molt variats entre els quals destaca el sector bancari. La retirada d'efectiu de comptes bancaris i la cancel·lació de targetes de crèdit al Banc Garanti en protesta a la cobertura oferta per NTV (del mateix grup) ha obtingut resultats ràpids ja que des de dilluns de la setmana passada alguns informatius van començar a ser relativament crítics amb el govern i amb l'actuació policial i van oferir imatges de càrregues contra els joves.
Però per això cal prendre consciència, mostrar una posició uniforme en alguns aspectes i passar a un altre tipus de protesta diferent de la lluita de carrer. També hauria d'abandonar la diversió i la festa que es viu durant les hores del dia a moltes ciutats i gairebé a totes hores a Gezi. Les xarxes socials haurien de seguir complint la funció que han portat a terme d'informar i promoure actes de protesta passiva i pacífica.
De fet molts dels que donen suport a les protestes (sigui presencialment o a través de les xarxes) insisteixen que s'ha de seguir resistint. Però com? Contra què? El govern compta amb un suficient suport electoral per tornar a guanyar les eleccions i les lluites de carrer tampoc estan donant els seus fruits ja que cada dia es repeteix la mateixa situació i l'esgotament comença a fer efecte. Continuar només causaria més danys humans i no resoldria res.
Per rebaixar una mica la tensió us deixo amb un video del grup Kardes Türküler en suport a les protestes (amb subtítols en anglès):


9-10 de juny