dimarts, 18 de juny de 2013

Protesta en silenci ...

-->
Dilluns a la tarda un altre tipus de protesta tan o més incòmoda per a les autoritats com les portades a terme fins ara va començar a prendre forma: quedar aturat, sense moviment, a la Plaça de Taksim. L'artista Erdem Gündüz es va aturar davant del Centre Cultural Atatürk al voltant de les 18 h en senyal de protesta. La policia civil el va registrar però només portava un llibre, una cartera, unes claus i medicaments. Així, sense moviment, sense màscara de gas, sense eslògans va continuar amb el seu acte, immòbil davant la policia i la curiositat dels vianants.


Un nou cap de setmana violent, intens i preocupant va acabar a Turquia donant pas a un dilluns tranquil, amb la Plaça Taksim i el Parc Gezi tancat, ja 'buidat' i ocupat ara mateix per la policia mentre una sensació d'impotència s'imposava entre moltes persones davant del que podríem denominar l'infal·lible aparell estatal. El tret d'inici de tot el que ha passat al llarg del cap de setmana el va donar el primer ministre en el seu míting de Sincan, Ankara, i el va acabar ell mateix al míting de Kazlıçeşme, Istanbul, davant unes 300000 persones. Com a intermedi tenim 24 hores ininterrompudes de càrregues policials, detencions, ferits i disturbis a moltes zones properes a Taksim com també a altres ciutats del país. Mentre Erdoğan es dirigia als assistents del míting de diumenge, la policia carregava contra els manifestants a zones com Harbiye o el carrer Siraselviler.



Dilluns a la tarda un altre tipus de protesta tan o més incòmoda per a les autoritats com les portades a terme fins ara va començar a prendre forma: quedar aturat, sense moviment, a la Plaça de Taksim. L'artista Erdem Gündüz es va aturar davant del Centre Cultural Atatürk al voltant de les 18 h en senyal de protesta. La policia civil el va registrar però només portava un llibre, una cartera, unes claus, medicaments, etc. Així, sense moviment, sense màscara de gas, sense eslògans va continuar amb el seu acte, immòbil davant la policia i la curiositat dels vianants. Aviat un grup de gent va començar a fer
-li companyia. En unes hores, "l'home aturat" (Duran Adam) ja s'havia convertit en un fenomen a les xarxes socials i en altres punts del país es començaren a registrar actes similars: a Beşiktaş un membre del grup Çarşı també es va aturar al centre del seu barri en protesta pels 11 homes detinguts del seu grup, a Ankara una altra persona va fer el mateix just on Ethem Sarısülük va ser assassinat d’un tret al cap per un policia. A Taksim 10 persones van ser detingudes, entre elles Erdem, però a la nit 3 dones van aparèixer i van continuar, una d'elles fins a desmaiar-se, amb la protesta silenciosa. No sé fins a quin punt aquest tipus de protesta tindrà continuïtat però la veritat és que està incomodant al govern ja que indirectament fa referència al lema usat pel partit des de la segones eleccions que va guanyar el 2007, "Sense aturar-se, a continuar el camí" (Durmak Yok, Yola Devam).




En el discurs d'Ankara, Erdoğan va advertir que el Parc Gezi s'havia de desallotjar durant les següents 24 hores. Just 2 hores després la policia va arribar al parc, va donar un avís i tot seguit va començar la intervenció policial. No hi ha imatges clares d'aquests moments ja que no es va permetre l'entrada a periodistes. L'enorme quantitat de gas que va inundar el parc va obligar a la gent a fugir espaordida. L'assalt havia començat a les 8 del vespre, una hora en què ningú s'esperava un desallotjament i en què hi havia molta gent de pas pel parc. A més, l’endemà era el Dia del Pare a Turquia i molts joves tindrien l’examen de selectivitat. Després de l'assalt al parc, moltes persones es van refugiar a l'Hotel Divan. La policia va tancar l'entrada i va fer diversos intents d'entrar però els manifestants ho van impedir. Hi havia ferits dins, també nens, i no es va deixar entrar a cap doctor. Les crítiques més dures aparegudes ahir a alguns diaris es van centrar en el que va passar a l'Hotel Divan. Mentrestant, a zones com Harbiye (des de Taksim en direcció a Şişli, per darrere del parc), Sıraselviler (l'avinguda que baixa al barri de Cihangir des Taksim) i la mateixa avinguda Istiklal la gent s'havia refugiat i començava a arribar m
és gent per a continuar protestant.

Aquest vídeo de Fatih Pinar és un bon resum del que va passar el dissabte a la nit:



No m'aturaré en els detalls perquè ja vaig informant a l'anterior entrada d'aquest bloc però és important notar que tot i les dificultats (transport tancat, ús continuat de gas, traves als periodistes i detencions massives) la policia no va aconseguir 'pacificar' Istanbul fins a les 10 de la nit del dia següent.

Els discursos d’Erdoğan van ser bastant semblants als del cap de setmana anterior: agressius i amenaçadors. A més, l'últim míting realitzat a Istanbul va donar també la sensació d'estar més dirigit a l'exterior que no a la mateixa societat turca. El primer ministre va optar per un to crític cap a occident, citant cadenes com la BBC i la CNN i acusant-les d'haver desinformat al món i d'haver ofert una imatge errònia de Turquia ('la Turquia que havien de mostrar és la que és ara mateix aquí al míting'). El discurs també pretenia oferir una imatge sòlida del Primer Ministre com un líder musulmà. Erdoğan va citar un per un tots els països musulmans amb els quals Turquia manté llaços, es van repartir banderes d'aquests països i hi havia entre els assistents gent de diferents nacionalitats.

Així, dóna la sensació que la principal preocupació del govern és la imatge donada a l'exterior i no el significat de les protestes així com tampoc els mateixos protestants. Controlar la rebel·lió a nivell intern els hi sembla factible gràcies a que existeix un control mediàtic (encara que ja amb alguns errors i vies d'escapament), la policia compleix les ordres i l'exèrcit es manté a l'espera. Tot i això, el to crític cap a occident pot tenir les seves conseqüències. Turquia és un país que ha crescut econòmicament, també durant aquests últims anys de crisi global, gràcies a l'augment de les inversions estrangeres (la majoria d'empreses europees encara que també una part important dels països del Golf) i un augment espectacular de les exportacions. El balanç comercial amb molts països musulmans ja és positiu per a Turquia, però el gruix de les exportacions continua sent encara cap a Europa; per altra banda, la imatge del primer ministre i de Turquia davant els països musulmans havia anat millorant al llarg de l'última dècada, però aquests dos últims anys, després de vàries dubitacions i incongruències cap a alguns països després de l'inici de la Primavera Àrab, com és el cas de Líbia, i davant la política exterior portada a terme pel govern vers el conflicte a Síria, les crítiques cap a Turquia han començat a créixer i la fortalesa d’Erdoğan com a líder de tots els països musulmans a decaure.

Llavors, la sensació que el destí de la gent que s'ha rebel·lat i protestat així com que el significat de les seves peticions no semblen importar en absolut al govern va guanyant pes. Mentre el Valí d'Istanbul prohibia, fins que la situació es normalitzés, qualsevol tipus de concentració a Istanbul, el govern organitzava un míting multitudinari. Una professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat d'Ankara va comentar fa dos dies que per sotmetre una protesta social de magnitud era necessari el control sobre tres grups: els advocats, els periodistes i els metges. La setmana passada es van detenir advocats, aquest cap de setmana periodistes i s'ha prohibit a doctors tractar als ferits fora dels hospitals i se'ls obliga a identificar a qualsevol ferit que arribi als hospitals.

Durant el discurs d'Erdoğan a Kazlıçeşme l'únic canal que oferia, al mateix temps, imatges dels disturbis que continuaven mentre Erdoğan parlava va ser +1.




En una de les seves frases, Erdoğan fins i tot es va atrevir a dir que abans que ell arribés al poder els periodistes tenien por i no podien publicar segons quines coses (això és cert, existia una mena d'auto-censura quan es tractava de criticar l'estatus quo) i que gràcies a ell ara ja podien informar lliurement (això és absolutament fals, criticar l'estatus quo anterior és possible però no el d'ara). Repeteixo, com ja he comentat amb anterioritat, que Turquia és el país del món amb més periodistes empresonats.

Tornant a les protestes, la veritat és que el cansament i la brutalitat policial comencen a fer efecte. És impossible concentrar gent quan directament s’és gasejat. Diumenge al matí la gent es va disposar a concentrar-se a Kızılay per protestar pel desallotjament de Gezi i just quan la gent començava a acostar-se al centre ja van ser gasejats i dispersats. Hi ha molta gent que sortiria al carrer de nou però té por. S'han disparat aquests dies 150000 cartutxos de gas. Hi ha més de 7800 ferits (segons un comunicat de la Unió de Metges de Truquia), alguns d'ells de gravetat, 500 detinguts només del cap de setmana, 4 morts, 11 persones han perdut un ull. Això no és una guerra civil, com es presenta a vegades a l'exterior, ja que tothom va al seu treball de dia i tot funciona més o menys com sempre. Molta gent no és conscient del que ha passat. Hi ha temors de que sectors pro-govern surtin també al carrer i, de fet, el mateix diumenge un grup de gent amb pals va ser vist al barri de
Kasımpaşa a la caça de protestants acompanyat de la policia. Però no crec (i tampoc h desitjo) que això s'estengui a un conflicte entre grups per tot el país. Fins al moment només s’han registrat protestes massives i pacífiques reprimides per la policia. Però hi ha una tensió evident que es reflecteix en les cares de la gent i es tracta d'un conflicte d'una naturalesa 'nova' que és un reflex en el fons de problemes majors. Existia una mena de letargia de la que la gent s'ha despertat.

És molt fàcil concentrar a la gent en un lloc quan la policia ho permet. En els mitjans pro-govern es parla de les protestes com si es tractés d’una repetició dels mítings que les elits seculars organitzaren l’any 2007 per protestar contra la candidatura a la presidència de l'AKP. Hi ha un abisme entre els mítings de 2007 i les protestes actuals que ja duren gairebé tres setmanes. El 2007, la gent va acudir lliure i voluntàriament als mítings però existia una logística en els actes per promocionar-los i aconseguir una major assistència. En 2013 no podem trobar a cap organització darrere dels mítings, malgrat les informacions del govern sobre grups 'il·legals' i 'terroristes'. I és molt important entendre i insistir en aquest caràcter natural i espontani de les protestes. De fet, si alguna cosa se li s'assembla als mítings per la República de 2007, són els mateixos mítings del govern amb la diferència que ara la majoria dels mitjans, els serveis municipals i els cossos de seguretat estan al seu servei.

Acabo informant que # DuranAdam segueix sent el primer hashtag a twitter (fins que desaparegui misteriosament)  i us deixo tres vídeos, un sobre DuranAdam just quan va començar la seva protesta davant la mirada perplexa de policies a Taksim. Un altre més sobre la mesquita-infermeria del primer cap de setmana a la qual s'ha referit el primer ministre en cadascun dels seus discursos per denunciar que es va consumir alcohol i un vídeo que vaig recollir el primer cap de setmana en què la gent que acudia al Parc Gezi ens explica el per què. En aquest últim he posat subtítols en castellà però com no disposo de cap programa bo per a fer-ho i no es llegeixen molt bé.



 
 



 Dimarts, 18 juny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada