Mentre
els membres del COI votaven quina ciutat organitzaria els Jocs Olímpics de 2020
i, per sort (ho dic pensant en les seves poblacions), van decidir deixar pel
camí tant a Madrid com a Istanbul, els prolegòmens d'una intervenció armada a
Síria seguien el seu curs. Els Jocs Olímpics i altres temes menors han envaït
l'actualitat a Turquia aquests últims dies i només es dediquen algunes columnes
i petites notícies al conflicte sirià, conflicte que, per desgràcia, gran part
de la societat no sent com a seu i tampoc pensa que li pugui afectar en el dia
a dia. No existeix un suport social a la guerra a Síria però tampoc és tema de
discussió. Amb les protestes de Gezi com a excepció no es discuteixen
obertament al govern segons quins temes. En mesos passats hem vist què comporta
oposar-se al govern públicament i això, crec, està condicionant accions futures.
Gran part de culpa la té, sens dubte, la demagògia del govern turc i dels
mitjans de comunicació turcs que s'atreveixen, fins i tot, a atacar i a titllar de 'traïdors'
a tots aquells que es van quedar tranquils i es van alegrar després de conèixer
la victòria nipona, potenciant, encara més, la divisió entre el bo i el mal
ciutadà (que no és en definitiva sinó una divisió entre ciutadà passiu i
ciutadà crític). La mateixa demagògia és emprada també per defensar qualsevol
tipus d'intervenció que es produeixi a Síria, en el que el Primer Ministre ha
anomenat com una 'Coalició de Voluntaris' per a rescatar 'els nostres germans'.
S'emfatitza el concepte 'germà' vinculat a la religió, al ser musulmà i
sunnita, i es potencia la imatge d'un dictador sanguinari que únicament es
dedica a assassinar a fidels musulmans.
La hipocresia internacional que predomina sobre el conflicte sirià oblida
intencionadament el passat, la realitat del país i tot el que pugui venir.
Ningú es qüestiona com pot ser que protestes en pro de les llibertats civils
sorgides a la capital Damasc fa ja més de dos anys es convertissin de cop en un
cruent conflicte sectari en què una resistència armada (per qui?) s'enfrontava
al règim a les províncies més allunyades de la capital. S'ometen contínuament
moltes coses. Fins i tot la relació de França amb el regne alauita i la seva
llarga implicació en la història recent del país (per citar , la mateixa existència
del Líban com a província otomana separada de Síria ja a la segona meitat del
segle XIX). S'omet o no es qüestiona prou la poca legalitat que tenen grups
islamistes com al-Nusra que combaten amb armes subministrades des de l'exterior
des de pràcticament l'inici del conflicte. De la mateixa manera no hi ha
referències al suport que al-Àssad té entre la població. I aquí crec que és on
és més important aturar-se.
