dijous, 12 de setembre de 2013

Les Olimpíades de la Guerra

Mentre els membres del COI votaven quina ciutat organitzaria els Jocs Olímpics de 2020 i, per sort (ho dic pensant en les seves poblacions), van decidir deixar pel camí tant a Madrid com a Istanbul, els prolegòmens d'una intervenció armada a Síria seguien el seu curs. Els Jocs Olímpics i altres temes menors han envaït l'actualitat a Turquia aquests últims dies i només es dediquen algunes columnes i petites notícies al conflicte sirià, conflicte que, per desgràcia, gran part de la societat no sent com a seu i tampoc pensa que li pugui afectar en el dia a dia. No existeix un suport social a la guerra a Síria però tampoc és tema de discussió. Amb les protestes de Gezi com a excepció no es discuteixen obertament al govern segons quins temes. En mesos passats hem vist què comporta oposar-se al govern públicament i això, crec, està condicionant accions futures.

Gran part de culpa la té, sens dubte, la demagògia del govern turc i dels mitjans de comunicació turcs que s'atreveixen, fins i tot, a atacar i a titllar de 'traïdors' a tots aquells que es van quedar tranquils i es van alegrar després de conèixer la victòria nipona, potenciant, encara més, la divisió entre el bo i el mal ciutadà (que no és en definitiva sinó una divisió entre ciutadà passiu i ciutadà crític). La mateixa demagògia és emprada també per defensar qualsevol tipus d'intervenció que es produeixi a Síria, en el que el Primer Ministre ha anomenat com una 'Coalició de Voluntaris' per a rescatar 'els nostres germans'. S'emfatitza el concepte 'germà' vinculat a la religió, al ser musulmà i sunnita, i es potencia la imatge d'un dictador sanguinari que únicament es dedica a assassinar a fidels musulmans.

La hipocresia internacional que predomina sobre el conflicte sirià oblida intencionadament el passat, la realitat del país i tot el que pugui venir. Ningú es qüestiona com pot ser que protestes en pro de les llibertats civils sorgides a la capital Damasc fa ja més de dos anys es convertissin de cop en un cruent conflicte sectari en què una resistència armada (per qui?) s'enfrontava al règim a les províncies més allunyades de la capital. S'ometen contínuament moltes coses. Fins i tot la relació de França amb el regne alauita i la seva llarga implicació en la història recent del país (per citar , la mateixa existència del Líban com a província otomana separada de Síria ja a la segona meitat del segle XIX). S'omet o no es qüestiona prou la poca legalitat que tenen grups islamistes com al-Nusra que combaten amb armes subministrades des de l'exterior des de pràcticament l'inici del conflicte. De la mateixa manera no hi ha referències al suport que al-Àssad té entre la població. I aquí crec que és on és més important aturar-se.