Les Olimpíades de la Guerra

Mentre els membres del COI votaven quina ciutat organitzaria els Jocs Olímpics de 2020 i, per sort (ho dic pensant en les seves poblacions), van decidir deixar pel camí tant a Madrid com a Istanbul, els prolegòmens d'una intervenció armada a Síria seguien el seu curs. Els Jocs Olímpics i altres temes menors han envaït l'actualitat a Turquia aquests últims dies i només es dediquen algunes columnes i petites notícies al conflicte sirià, conflicte que, per desgràcia, gran part de la societat no sent com a seu i tampoc pensa que li pugui afectar en el dia a dia. No existeix un suport social a la guerra a Síria però tampoc és tema de discussió. Amb les protestes de Gezi com a excepció no es discuteixen obertament al govern segons quins temes. En mesos passats hem vist què comporta oposar-se al govern públicament i això, crec, està condicionant accions futures.

Gran part de culpa la té, sens dubte, la demagògia del govern turc i dels mitjans de comunicació turcs que s'atreveixen, fins i tot, a atacar i a titllar de 'traïdors' a tots aquells que es van quedar tranquils i es van alegrar després de conèixer la victòria nipona, potenciant, encara més, la divisió entre el bo i el mal ciutadà (que no és en definitiva sinó una divisió entre ciutadà passiu i ciutadà crític). La mateixa demagògia és emprada també per defensar qualsevol tipus d'intervenció que es produeixi a Síria, en el que el Primer Ministre ha anomenat com una 'Coalició de Voluntaris' per a rescatar 'els nostres germans'. S'emfatitza el concepte 'germà' vinculat a la religió, al ser musulmà i sunnita, i es potencia la imatge d'un dictador sanguinari que únicament es dedica a assassinar a fidels musulmans.

La hipocresia internacional que predomina sobre el conflicte sirià oblida intencionadament el passat, la realitat del país i tot el que pugui venir. Ningú es qüestiona com pot ser que protestes en pro de les llibertats civils sorgides a la capital Damasc fa ja més de dos anys es convertissin de cop en un cruent conflicte sectari en què una resistència armada (per qui?) s'enfrontava al règim a les províncies més allunyades de la capital. S'ometen contínuament moltes coses. Fins i tot la relació de França amb el regne alauita i la seva llarga implicació en la història recent del país (per citar , la mateixa existència del Líban com a província otomana separada de Síria ja a la segona meitat del segle XIX). S'omet o no es qüestiona prou la poca legalitat que tenen grups islamistes com al-Nusra que combaten amb armes subministrades des de l'exterior des de pràcticament l'inici del conflicte. De la mateixa manera no hi ha referències al suport que al-Àssad té entre la població. I aquí crec que és on és més important aturar-se.






Que malgrat tot pràcticament la meitat de la població segueixi donant suport a al-Àssad i altres sectors com els kurds es mantinguin al marge sense condemnar més que una mostra de la integritat del règim és una mostra de la poca fe que es té en aquests grups de la 'resistència'. Síria està dividida confessionalment en una majoria de població sunnita i minories alauites i cristianes. Ètnicament un 10% de la població és kurda així com també hi ha grups turcmans. La població alauita (que ha controlat hegemònicament el país des del govern i l'exèrcit), la població cristiana i un ampli percentatge d'àrabs sunnites-laics (majoritàriament poblacions urbanes) segueixen oferint el seu suport al règim. Els kurds , lluny d'implicar-s¡hi i col·laborar amb la resistència s'han mantingut al marge. La matança de kurds a Rojova fa ja més d'un mes es pot interpretar fàcilment com un intent per a que s'impliquessin en el conflicte i la lluita armada s'estengués a altres zones.

La matança de Rojova, a la zona kurda de Síria

Primer, un avió turc derrocat en aigües del Mediterrani. Després, l'atemptat de Reyhanli , a territori turc, en el què van morir 52 persones (l'atemptat més mortífer en la història moderna de Turquia) . Tot i que al-Àssad va negar tota implicació, els dos successos buscaven una resposta internacional i l'inici d'un conflicte armat de manera 'oficial'. Després, les matances de kurds a Rojova per part de les milícies islamistes van passar pràcticament inadvertides pels mitjans internacionals. I ara, el punt final fer servit per a què s'iniciï un atac és l'ús d'armes químiques als suburbis de Damasc. Part de la societat turca nega no l'ús de les armes sinó la seva autoria. I de fet, comprovar-ho sembla ser irrellevant per a l'administració nord-americana.

L'atemptat de Reyhanli (11 de maig de 2013)

També s'omet que no només hi ha refugiats d'un bàndol. Les masses arribades a territori turc , formades bàsicament per dones i nens , estan sent traslladades gradualment a altres zones de Turquia (on el partit del govern no té majoria) i se’ls hi està concedint la nacionalitat turca . Però hi ha barris de Damasc que han crescut i es calcula que més de mig milió de persones han deixat les seves terres, ara en mans de la 'resistència', per refugiar-se a la capital.

Turquia és el petit actor hipòcrita en aquesta farsa en què els EEUU interpreten el paper protagonista. El ministre d'Afers Exteriors Ahmet Davutoğlu (en el càrrec des de 2009) va ser l'artífex de la política "Zero problemes amb els veïns" que va millorar les relacions entre Síria i Turquia i les va portar fins a un alt grau de complicitat. En aquella època Erdoğan apareixia amb el seu amic al-Àssad i es fotografiaven junts . Quan va començar el conflicte a Erdoğan li va portar el seu temps oposar-se a al-Àssad i així perdre els beneficis d'unes fructíferes relacions econòmiques. El 2012 va sortir a la llum l'existència d'un camp de refugiats secret en què les autoritats turques enviaven refugiats de la resistència, noms demanats per al-Àssad, i després eren repatriats.

La situació ha canviat per complet. El govern turc no dubta en fer ús de la religió per defensar la seva postura pacífica. Davant la proposta de Rússia que Síria es desarmi per evitar una intervenció, proposta a la què el govern sirià sembla haver accedit, el ministre Davutoğlu responia així ahir per televisió : "Si Síria lliura les armes químiques ni Turquia ni el món quedaran satisfets ... Qualsevol que es quedi al costat d'al-Àssad és còmplice ... Turquia no és qualsevol país. És un país en el què hi ha eleccions democràtiques transparents. Qualsevol que vulgui comparar Turquia amb els països del seu entorn estarà cometent una injustícia ".

 

El Ministre d'Assumptes Exteriors de Turquia (Ahmet Davutoğlu)

La "Pax Otomana" llavors no és tal. Qualsevol intervenció armada pot ser fatal no només per a la població siriana sinó també per part de la població àrab-turca aleví que porta mesos protestant contra la guerra i que ha estat una de les regions més actives durant les protestes de Gezi a Istanbul. A Ankara, joves estudiants i veïns del barri de 100.Yıl porten més d'una setmana protestant per les obres d'una variant de l'autopista Konya-Samsun que trencarà en dos el campus de la universitat ÖDTÜ (una de les poques zones verdes que hi ha a Ankara) i destrossarà l'harmonia del barri de 100.Yıl que també quedarà partit en dos per la construcció d'una obra gegantina de 8 carrils. Tornem a veure detencions a Turquia (encara que no tinguin la repercussió d'abans per no tractar-se d'Istanbul) i el dia 9 pel vespre va morir un jove més a Armutlu, Ahmet Atakan (a la província de Hatay , a la frontera amb Síria) quan els joves de la ciutat es solidaritzaven amb els protestants d'Ankara . De les 6 víctimes mortals que portem ja a Turquia en aquests mesos de protesta la meitat són de la zona de Hatay. Però al govern no li interessa el que pensin o vulguin els habitants d'aquesta regió, al cap i a la fi no són els seus votants, tampoc són sunnites. El dia 10 pel vespre les protestes tornaren a fer-se fortes a moltes ciutats turques en protesta per la mort d’Ahmet i el Parc Gezi va ser de nou tancat.

Tres obres en construcció a les dues grans àrees verdes que queden al centre d'Ankara (el Campus d'ÖDTÜ i Atatürk Orman Ciftligi , on el Primer Ministre s'està construint una residència)

La "Pax Nord-americana" tampoc és tal. L'objectiu final segueix sent clarament Iran, que tot i embargaments i dificultats, fins i tot per cobrar diners de transaccions per les seves vendes de petroli i gas, segueix sent una potència i és percebut com una amenaça pels EEUU i tots els països del Golf. Per arribar a l'Iran s'ha passat per l'Iraq, i ara es vol passar per Síria. La diplomàcia que estem veient aquests dies no es tracta sinó de protocols necessaris.

Les ' Olimpíades de la Guerra' segueixen el seu curs. Falta per veure si el boicot d'alguns països pot evitar que 'es celebrin'. El Nobel de la Pau fa una crida a la comunitat internacional per bombardejar un país, el Primer Ministre Erdoğan demana uns Jocs Olímpics i inicia el seu discurs davant del COI a Buenos Aires amb la paraula pau. Una paradoxa hipòcrita.




12 setembre