dissabte, 22 de juny del 2013

Després de la tempesta, protesta pacífica


L'aparició de “l’home aturat" i les milers de rèpliques que es van produir al llarg dels següents dies van significar un canvi simbòlic en el caràcter de les protestes del que està començant a sorgir un moviment cívic que només necessita temps per a auto-organitzar-se i definir-se de forma sòlida. Aquesta nova cara de les protestes incomoda també als membres del govern, entre ells el primer ministre Erdoğan, que ja n’ha fet referència en to de burla.



He estat uns dies sense escriure. Com crec que ens haurà passat a molts després de tants dies de tensió i d'un tràfec constant de nova informació, de nous successos i protestes cada dia, a partir del dimarts 18 de juny i després de la ressaca del cap de setmana hi va haver com una certa relaxació que es reflectia en les cares de la gent i en les notícies publicades als mitjans. Pot ser interpretat com un descans, com una pausa per agafar aire, ja que aquest mateix dimarts van començar a convocar-se fòrums a diferents punts d'Istanbul, als parcs de molts barris, per a què tothom pogués expressar les seves idees i per a què es pogués discutir quina direcció prendre i com continuar amb les protestes. Com havia comentat anteriorment era necessari redirigir els esforços cap a altres tipus d'actes ja que el govern havia deixat clar que no escatimaria esforços per acabar amb l'ocupació del Parc Gezi i les protestes que portaven ja més de dues setmanes en actiu. La gent està sabent canalitzar l'energia dels ciutadans per reconduir les protestes.

Aquí teniu les pàgines a xarxes socials i el bloc dels fòrums ParklarBizim.
Encara que estigui només en turc podeu donar suport:

@parklarbizim #parklarbizim #direngeziparkı #occupygezi

¿Què pot sortir d'aquests fòrums? Tant de bo el moviment continuï, no decaigui i no es polititzi. Entre moltes de les coses que s'han comentat es prioritza la necessitat de continuar amb algun tipus de protesta pacífica o resistència passiva i es demana de forma unànime que s'actuï sense discriminar ningú sigui pel motiu que sigui. Entre moltes altres coses, s'ha insistit en la necessitat de fer un boicot i de demanar que s'elimini la cota del 10% de vots per poder entrar al parlament. Aquesta llei, en funcionament des del cop d'estat de 1980, ha evitat aquests últims 20 anys que els votants de petits partits poguessin estar representats a la TBMM, la Gran Assemblea Nacional de Turquia. La petició, per més democràtica que sigui, difícilment es farà realitat. El AKP, en un referèndum realitzat l'any 2010, va modificar 26 articles de la Constitució, alguns d'ells necessaris com el dret a pertànyer a sindicats (encara que això després no hagi tingut un ressò real en alguns casos) i altres en que cossos com el dels jutges cedia autonomia i passaven a estar més controlats pel President de la República. Naturalment, el desig de fer una constitució ‘més democràtica’ no va passar per eliminar la llei del 10%, aspecte que no va ser ni comentat ni discutit per cap dels tres grans partits (AKP, CHP, MHP).



Els fòrums corren el risc de que la gent perdi l'interès de forma progressiva o que siguin polititzats, ja que hi ha força gent que desitjaria que es creés un partit polític. Això, per desgràcia, no seria sinó mantenir les bases del sistema i l'efectivitat o el significat mateix de les protestes podria perdre’s pel camí, almenys aquesta és la meva impressió. En la propera entrada us oferiré les impressions d'una amiga que està participant de forma activa en els fòrums des del primer dia. De moment, el nombre de fòrums i l'assistència augmenten dia a dia. Aquí teniu els fòrums convocats a Istanbul per ahir dia 21 de juny (un total de 41).



De manera simultània, el govern continua amb la seva guerra en solitari. Dilluns i dimarts a la nit va tornar a haver càrregues policials a Ankara, a l'Avinguda Kennedy i Kuğulu Park, així com la policia va desallotjar entre dimarts i dimecres als acampats en suport al Parc Gezi que encara resistien a Izmir i Eskişehir. La caça de bruixes continua i dimarts passat 87 persones van ser detingudes en els seus domicilis. S'han obert investigacions a policies que van demanar la baixa els dies de la protesta. Alguns detinguts han estat posats en llibertat però comença a haver-hi un nombre important de persones a les que se les vol jutjat amb acusacions com la d’insultar “al Primer Ministre i al govern" considerantho com un delicte de terrorisme. D'altra banda, el Ministeri d'Educació, en un comunicat, ha sol·licitat a tots els centres escolars una llista dels professors que van assistir als actes de protesta.

Si bé l'actuació policial continua estant en el punt de mira tant a l'interior com a l'exterior (Berlín, per exemple, ha bloquejat l'obertura d'un nou capítol en el procés d'adhesió de Turquia a la UE, detall que tampoc crec que hagi molestat massa al govern turc), la reacció d'Erdoğan a les protestes ha estat, potser, el component més debatut i criticat aquests dies. L'antic Co-President de la Comissió Parlamentària Conjunta Turquia-UE, Joost Lagendijk, va declarar que va donar la sensació que Erdoğan estava lliurant la seva última batalla. En el seu ascens i consolidació en el poder Erdoğan va haver d’enfrontar-se amb tot un seguit de grups opositors fins que va aconseguir fer-los desaparèixer o excloure'ls dels cercles de poder. Va eliminar, en un període d'uns pocs anys, l'oposició en els mitjans, va sotmetre a les seves ordres a un exèrcit propens a donar cops d'estat, va limitar la independència dels jutges lligant-la a la figura del President de la República i es va enfrontar amb els rectors de la universitat, cap a alguns dels quals encara demostra no sentir gran simpatia. S'equivoca, però, quan respon de la mateixa manera davant d'un moviment popular. Erdoğan segueix entestat a veure part dels joves de Turquia com els seus enemics. La idea d'una conspiració per treure'l del poder ens recorda els deliris d'altres petits-grans homes que han dirigit durant molt de temps alguns països mediterranis.

Ahir divendres el primer ministre va continuar amb la seva marxa en un nou capítol dels "Mítings de Respecte a la Voluntat Nacional", aquest cop a Kayseri, un altre dels feus de l'AKP i ciutat natal del president Abdullah Gül. El cap de setmana veurem dos mítings més, un avui a Erzurum i l'altre demà diumenge a Samsun. En el discurs de Kayseri va fer al·lusions a l'home de peu, # DuranAdam, i va dir:

Els que ara s'aturen ens van fer esperar aturats a nosaltres a la cua durant molts anys.

Segueix el Primer Ministre entestat a ignorar que gran part dels protestants van néixer després del cop d'estat de 1980 i que són part d'una generació apolítica, que els grups d'esquerra han estat reduïts a petites fraccions i que no tenen capacitat de mobilització i, el que és pitjor, que hi ha votants de l'AKP entre els protestants del Parc Gezi. El periodista Bekir Ağırdır (periòdic T24) així ho analitza:

Està molt clar que el govern no ha sabut gestionar la crisi de la resistència del Parc Gezi. Perquè no va saber entendre-ho. O fins i tot perquè no va voler entendre-ho. Des de la seva posició i extasiat de la seva força i del seu poder, va entendre des del principi erròniament tot el que passava.

Kemal Bozkurt, del diari Radikal, criticava directament al govern:

Nosaltres no li vam dir que fos vostè feble, sinó cruel.
Encara segueix dient vaig a enfortir el cos de policia. I ho farà. Bulent Arınc diu si cal es mobilitzarà a l'exèrcit. I ho farà. I ja han aparegut en escena grups amb pals
(civils que van a la caça dels protestants). Ja heu començat a detenir gent.

A Kayseri, Erdoğan va mantenir el mateix to que en els mítings del cap de setmana passat ridiculitzant els protestants amb referències contínues a l'home parat / home de peu:

El major somni que tenen aquests seria que Turquia sencera s'aturés. Gràcies a Déu han estat ells els que s'han aturat. Però nosaltres no ens detindrem. Amb el permís de Déu aconseguirem esquivar aquest parany. A excepció de molt poques persones que hi eren al principi, els arbres i el Parc Gezi han estat només una excusa. A l'aparador hi ha arbres, hi ha el Parc Gezi. Però darrere dels vidres hi ha una Turquia cada vegada més forta.

Les al·lusions a l'home aturat han estat contínues aquests dies. Egemen Bağış tampoc va poder evitar fer comentaris:

Si busqueu l'home aturat aneu a la seu del CHP. Allà n’hi ha molts d’aturats. Que així continuïn perquè nosaltres el que farem
és continuar treballant.

El que s'omet és que Erdem Gündüz, el primer home aturat, havia pres parta d’altres actes de protesta amb anterioritat com el 2004 quan es va posar un vel per donar suport als drets de les dones amb vel. En una entrevista publicada aquests dies ha afirmat que no és en contra del govern sinó que ell protesta en contra de qualsevol tipus de discriminació.

Molta gent aquí a Turquia està veient un reflex del que va passar (i encara està passant) en les revoltes del Brasil. És similar ja que la gent ha sortit al carrer de manera espontània a protestar i ha hagut càrregues policials molt dures. Més enllà d'això em costa trobar semblances. Al Brasil la gent ha sortit al carrer després que augmentés el preu del transport públic. Darrera d'això podem identificar una protesta col·lectiva cap al govern perquè la gent vol millors serveis (d'educació, sanitat, transport). Brasil és avui dia un país més igualitari que fa una dècada i l'accés a serveis bàsics s'ha estès a pràcticament tota la societat. És aquest repartiment més equitatiu el que ha conscienciat la població del valor d'aquests serveis i ha provocat un rebuig a les enormes despeses que estan provocant el Mundial de Futbol i les Olimpíades just quan el creixement econòmic del país està frenant.

A Turquia la gent va sortir al carrer per protestar contra un monopoli estatal que imposa i decideix al seu aire sense tenir en compte la pluralitat i la intimitat o el dret a la privacitat. Encara que els temes econòmics també són un component més de la protesta, amb raó, a Turquia és un cúmul de motius entre els quals prevalen la llibertat d'expressió i el dret a la intimitat. He fet un repàs en anteriors entrades a aquests motius. Un més que podria afegir ara és el fet que els centres de salut tinguin l'obligació, que compleixen en molts casos, d'informar les famílies quan una noia no casada queda embarassada. Avui mateix ha aparegut la notícia d'un cas però produït per una confusió entre dos documents d'identitat i que ha causat una greu crisi familiar. De forma similar quan la policia demana els documents a una parella pel carrer i es comprova que una de les dues persones (o les dues) està casada s'avisa al cònjuge.

D'altra banda, les declaracions de Dilma Rousseff i d’Erdoğan són força diferents. És cert que gran part dels protestants al Brasil segurament votàren al PS i que això condiciona la resposta del govern però qualsevol tipus de declaració semblant d’Erdoğan podria haver calmat la indignació de la gent i no encendre-la tal com va fer.

Altres dels temes sobre els quals el govern ha insistit més en les seves declaracions (l'alcalde d'Ankara Melih Gökçek se n’ha fet un tip) ha estat les destrosses a béns públics, és a dir, el vandalisme dels çapulcu. Els protestants han trencat aparadors, panells de publicitat, parades d'autobús, no respecten res, etc.

Tanco l'entrada amb un vídeo fet a Ankara que qüestiona l'/els autor/s de les destrosses. És el meu vídeo preferit de la setmana :)

Està subtitulat en anglès.





 22 de juny


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada