dimecres, 12 de juny de 2013

Estat d'excepció encobert


A Turquia s'està vivint un estat d'excepció. No s'ha declarat perquè estem a l’any 2013 i no a la dècada dels 70. La policia ahir no va entrar a Gezi provocant una matança perquè estem a l’any 2013 i no a la dècada dels 70. Els advocats detinguts, així sense més tan sols perquè van donar suport a la causa dels acampats a Gezi, no van ser torturats i només se'ls atemorí deixant-los anar lliures al cap d'unes poques hores perquè estem a l’any 2013 i no A la dècada dels 70. El govern anuncia que s'ha creat una comissió per trobar una solució al Parc Gezi, una 'comissió intel·ligent', però el mateix dia que ho anuncia acorrala el parc amb gasos lacrimògens i intenta forçar a la gent a abandonar el parc. El terme 'grups marginals' és emprat ja sense cap tipus de pudor i les imatges que vam veure el cap de setmana de solidaritat i bona entesa a una plaça de Taksim plena de la gent d'Istanbul han quedat ja en el passat. Mentrestant, el RTÜK (Consell Superior de Ràdio-Televisió), segons la informació publicada avui a Hürriyet, ha decidit multar Ulusal TV, Halk TV, Cem TV i Em TV (petits canals que van oferir imatges de les protestes el primer cap de setmana ) per ‘violar els principis d'emissió i fer programes amb continguts que poden danyar el desenvolupament físic, mental i moral dels infants i joves'.



Ja hem entrat en la segona setmana des que va començar l'acampada inicial al Parc Gezi. I el primer ministre ja ha demostrat que no cedirà davant la gent que encara segueix concentrada al parc. De fet, el retorn del Primer Ministre a Turquia va significar la posada en marxa de tot l'aparell estatal i del mateix partit per organitzar mítings improvisats i fer anti-propaganda. Per concentrar a més i més gent es va facilitar la comunicació amb serveis d'autobusos que sortien de diversos punts de la ciutat i en alguns casos com el d'Istanbul es va mantenir obert el servei de metro fins a les 4 de la nit (quan normalment tanca a les 12 de la nit). De manera similar es van potenciar aquests mítings amb la instrumentalització del 'odiat' twitter i es van crear hashtags en suport al Primer Ministre que durant dos dies van aconseguir eclipsar els trending topic del moviment de resistència. Els discursos de Erdoğan van ser agressius, amenaçadors i especialment repetitius.


Fins i tot es van fer diverses referències al que el Primer Ministre va anomenar lobby d'interès que podríem entendre o traduir com a lobby especulatiu. L'ús d'aquest terme va sorprendre els mitjans que l'endemà van començar a debatre sobre què es referia el primer ministre i sobre si existia o no aquest lobby. La veritat és que a cada discurs agressiu d'Erdogan la borsa s’enfonsava i la seva resposta va ser aquesta, culpar d'això a aquest lobby i afirmar que ell no hi perdia res ja que no té accions a borsa. Paraules dignes del Primer Ministre d'un país.

L'objectiu bàsic de tots aquests discursos ha estat sens dubte tensar l'ambient i implicar en el conflicte a votants de l'AKP que s'havien mantingut al marge de tot. Així, hi ha dos grans mítings previstos pel cap de setmana que ve, un a Sincan, prop d'Ankara, i l'altre a Istanbul.

La gent que segueix al Parc Gezi o la que cada dia es concentra a molts punts no s'ha desanimat però ha començat a veure que si l'explosió de descontent que va provocar els disturbis no ha aconseguit que el Primer Ministre faci un pas enrere o simplement es mostri comprensiu cap a les peticions poques opcions queden. En els discursos de diumenge, a més de tornar a rebaixar a tots els manifestants a la categoria de 'gamberro' (fet que ja no incomoda la gent doncs s’ha el terme ‘çapulcu’ s’ha convertir ja en un símbol), Erdoğan ha fet ús, a més, de missatges simbòlics de gran força entre la població com el consum de alcohol en una mesquita (notícia desmentida) o la bandera turca (va dir "serien capaços de cremar la bandera turca).

Dóna la sensació que el govern ha marcat ja una estratègia a seguir que presenta diversos plans d'acció a executar mitjançant diferents vies i que persegueixen l'esgotament dels grups que resisteixen. D'una banda, s’impulsa la mobilització de la gent i s'organitzen mítings polítics per malmetre la imatge dels protestants, desqualificar els actes i tergiversar el significat de les protestes. En aquests mítings i discursos que realitza el Primer Ministre a través dels mitjans (ahir per exemple va parlar davant els membres del seu partit i el seu discurs va ser transmès en directe mentre la policia carregava de nou a Taksim) es persegueix l’objectiu de treure rèdit del caràcter heterogeni dels protestants que a excepció de la Plataforma Taksim que demana la conservació del Parc Gezi i la prohibició de l'ús de gasos lacrimògens no ha estat capaç d'organitzar-se com un moviment coherent arreu. Els protestants coincideixen en les seves crítiques a les polítiques de Erdoğan però discrepen en altres punts com el què farem i com ho farem. A les xarxes socials és possible trobar crítiques a gent acampada que s'ho estan prenent tot com una festa i així està perjudicant al moviment en general i la seva imatge, que per culpa dels mitjans i del govern ja de per si està prou malmesa davant els ulls part de la població.

Un altre dels punts de l'estratègia del govern sembla ser anar a trobar caps de turc. Ahir, després de molts dies sense policia per Taksim, 20 autobusos van arribar a les 7 del matí i es van posicionar amb els seus TOMAs (els tancs anti-disturbis, Vehicles d'Intervenció en Successos Col·lectius en les seves sigles en turc), els seus AKREPs (els vehicles més petits) i tot un contingent policial de 2500 agents amb escuts i gasos lacrimògens. Van avisar per megafonia que no anaven a intervenir al Parc, que només estaven allà per desallotjar la gent que havia entrat al AKM (Centre Cultural Atatürk) i que anaven a treure els cartells que els protestants havien penjat allà.

La gent acampada va viure amb tensió aquells moments i va formar una cadena humana per evitar l'entrada de la policia al parc. De sobte, van aparèixer diverses persones llançant còctels molotov a la policia i incendiant un dels vehicles. Al cap de poc el Valí (governador de la regió) d'Istanbul afirmà a través del twitter que havien identificat a un dels atacants i que era un membre del SDP (Partit de la Democràcia Socialista), un dels pocs partits d'esquerra que queden a Turquia. Després, la policia es va retirar de Taksim i va entrar a l'edifici del SDP a Beyoğlu (el districte municipal on es troba Taksim) i 70 persones van ser detingudes. Representants del SDP han negat els fets i en una de les fotografies dels atacants amb còctels Molotov s'ha pogut veure que portava una pistola. Al parc ningú coneixia els atacants que llançaven còctels Molotov.



Bé, després de l'exposició dels fets, un no deixa de pensar que es tracta d'una conspiració per provocar un desenllaç més ràpid del conflicte i acabar amb l'acampada el més aviat possible. L'esquerra política a Turquia, ja de per si molt debilitada i oprimida per part de l'exèrcit, de la policia i dels diferents governs des del cop d'estat de 1980, pot esdevenir un nou cap de turc.

La tensió es va mantenir ben alta al llarg de tot el dia no només a Taksim sinó també per altres notícies que anaven arribant. Ahir vam poder veure a internet les imatges en les què la policia dispara Ethem Sarısülük, el segon dia de protestes a Ankara, provocant la mort cerebral del jove que encara és a l’hospital. El fiscal va obrir una investigació i després d'una setmana la policia encara no havia enviat cap dels documents que el fiscal havia exigit per a la investigació.



D'altra banda, els advocats que es van oferir voluntaris per defensar els acampats al Parc Gezi van ser detinguts ahir als jutjats d'Istanbul (en total 73 advocats) en unes imatges esgarrifoses. No es pot detenir un advocat d'aquesta manera. A la tarda es va difondre la notícia que havien estat posats en llibertat. A això se li diu clarament instrumentalització de la por. I d'aquesta manera no passa en cap democràcia (per més defectuoses que siguin les democràcies).
Aquí teniu el vídeo:



No obstant això, el punt més tràgic de tot el que va passar ahir van ser les declaracions del Valí d'Istanbul, Hüseyin Avni Mutlu. Va afirmar que no existia cap intenció d'intervenir al Parc Gezi però que després del que havia passat a Taksim al llarg del dia ja no era possible garantir la seguretat dels acampats. Va fer una crida als pares d'aquests joves perquè se'ls emportessin. Va advertir que no es podien permetre de cap manera més disturbis que grups marginals volien provocar.



Si el governat d'Istanbul afirma que els joves del Parc Gezi estan en una zona de perill i que el mateix Estat no pot garantir la seva seguretat vol dir que estem davant d'un problema molt més gran. Significa que s'està avisant a la gent que pot haver morts i ferits però que el govern no es responsabilitzarà del que passi a partir d'ara. Un titular d'un diari avui reflectia aquesta idea: "En comptes de solució, intervenció". Un conegut presentador d'informatius de la cadena de TV +1, Uğur Dündar, va acabar el seu programa dient "Avui no puc dir bona nit". És molt trist que tot això estigui passant. En dies anteriors jo us cridava l'atenció perquè el món, la gent, s'adonés que mentre a Taksim els disturbis havien acabat en altres ciutats la violència policial continuava i això no apareixia als mitjans. Però Taksim és Taksim. Istanbul és Istanbul. És una de les ciutats més grans, importants i conegudes del món. I tot el que passava ahir passava al centre de Taksim, on estan els millors hotels, on més turistes passejen. Taksim és una plaça que no s'ha fet famosa ara per les revoltes.

Des d'aquí i finalment culpabilitzo directament al Primer Ministre d'aquesta crisi. És ell qui amb les seves declaracions ha tensat més i més i ha portat unes simples protestes sorgides espontàniament en reacció a la violència policial a una confrontació política i social i a marginalització de tots aquells grups que no ovacionen el Primer Ministre, a tota aquella gent que no està d’acord amb la seva política i la seva concepció del poder. Però Turquia continua sent 'un estat democràtic'. Serà que estem davant d'una nova forma de dictadura, la del segle XXI.

Per acomiadar-me us deixo el títol de una columna de Hasan Cemal: “Que Allà li porti una mica de sentit comú a Erdoğan”.


12 de juny

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada