Demostració de força

Avui diumenge dia 9 de juny ha estat un dia molt intens. El Primer Ministre ha realitzat, amb el permís de les autoritats, una sèrie maratoniana de discursos a diferents punts de la geografia turca: primer Adana de camí a Mersin, després a Mersin i, al seu retorn a la capital després d'una absència d'una setmana, a l'aeroport de Esenboğa així com a diversos punts de la capital turca, entre ells Altınpark i Akköprü. El trajecte de l'aeroport a la ciutat, que pot durar si no hi ha trànsit uns 35 minuts, ha durat gairebé 4 hores. Hi havia gent amb banderes per rebre'l, policies controlant el pas, milers de cotxes que s'han quedat atrapats a un costat de la carretera esperant que passés l'autobús del Primer Ministre i franctiradors als terrats. Les crítiques a les suposada pol·larització per part de l'oposició de les protestes del Parc Gezi xoquen amb la parafernàlia desplegada imbuïda de triomfalisme i de populisme que hem presenciat avui.
Els discursos han estat agressius i deixen entreveure que el Primer Ministre no cedirà en res davant la gent - a excepció, potser, de la construcció del centre comercial que encara no se sap què serà doncs l'alcalde d'Istanbul, Kadir Topbas, surt cada dia dient una cosa nova. Erdoğan ha tornat a desqualificar, fins i tot difamar, als manifestants i també els ha amenaçat (a ells i a tots els grups que els han donat suport o ho estan fent). Dóna la sensació que es procedirà a una caça de bruixes. Des de fa anys ningú podia o no s'atrevia a protestar. Ara moltes persones ho han fet i entre elles molts artistes. Erdoğan els ha avisat que pagaran car el seu menyspreu i la seva ofensa al poble turc. Ha recordat que només el poble i Allah podran fer-lo sortir del càrrec i ha tornat a emprar el terme 'çapulcu', ja de moda a tot arreu, terme pejoratiu que encara que pugui ser traduït com rondaire o saquejador també es correspon amb 'gamberro'.
Algunes de les frases del seu discurs:

'Es van molestar perquè els vaig dir gamberros. Els que s'hagin molestat que consultin un diccionari, així veuran quant de cert hi ha en el que vaig dir '.

'Si continueu amb les protestes us respondrem amb l'idioma que enteneu'.

'Havíeu vist abans una cosa així? L'únic que fan és donar cops i trencar. Destrossar i cremar edificis públics. Cremar cotxes de ciutadans, del poble. I això no va ser suficient. Agredir a les meus noies amb vel. Van entrar a la mesquita de Dolmabahçe amb cerveses i a sobre ho van fer amb sabates '.(*) Erdoğan fa ús aquí de dues notícies que han aparegut aquests dies. Una d'elles tracta sobre un grup de dones amb vel que van protestar a Taksim perquè havien estat agredides verbalment als seus barris després de l'inici de les protestes. L'altra, lamentablement, no és una notícia fiable. El segon dia dels disturbis a Istanbul el muetzí de la mesquita va deixar entrar a la gent perquè es refugiés. La mesquita es va convertir en un hospital improvisat. El vídeo que teniu aquí sota mostra imatges d'aquella nit. Al dia següent va començar a circular la notícia de que s'havia begut alcohol a la mesquita i van aparèixer a internet diverses fotografies en les què es podia veure la mateixa llauna de cervesa (trepitjada) a diferents llocs del recinte. La notícia ha estat desmentida per diversos mitjans fins i tot per diaris conservadors i propers al govern com Yeni Şafak i el muetzí ha afirmat que ningú va beure cervesa. Erdoğan, però, ha fet servir aquesta informació en tots els discursos d'avui insistint no només en el consum d'alcohol sinó també en el fet de que la gent va entrar amb sabates, beneficiant-se així de la força simbòlica d'aquesta notícia-rumor.

 

'Nosaltres som un, estem junts, som molts i forts. Només us demanaré una cosa. Ja només queden set mesos. Set mesos i després hi haurà eleccions municipals. Donem-lis la primera lliçó democràticament, vull que els hi donem a les urnes. La millor lliçó que els hi podem donar a aquests que calumnien amb informacions falses serà, de nou, a les urnes'.

'Nosaltres estem al costat dels oprimits i en contra dels cruels. Això és així tant a Turquia com a l'estranger. Sempre ha estat així i així serà '.


'Nosaltres en 10 anys hem plantat 2800 milions d'arbres. Nosaltres som ecologistes. El medi ambient no és només verd. El medi ambient és també cultura i història. Eliminar la contaminació, portar aigua. Jo he fet tot això a Istanbul i aquí a Ankara Melih ha fet el mateix. I ara vénen i ens volen donar lliçons. Vergonyós '.
(*) Erdoğan fa referència al seu període a l'alcaldia d'Istanbul dels anys 90 i Melih Gökçek és l'actual alcalde de Ankara. Com a nota afegeixo que fa uns cinc anys es van trobar dosis altes d'arsènic a l'aigua subministrada a la capital i el mateix alcalde va afirmar que no era important, que ell cada dia bevia aquella aigua. A més, el nombre d'arbres plantats en 10 anys ha estat, segons el Ministeri de Boscos i Medi Ambient (Çevre ve Orman Bakanlığı) de 2,8 milions i no de 2800.
Erdoğan també ha atacat els artistes i ha deixat clar la seva postura en una sentènca que més que una declaració de guerra sembla un certificat de defunció, una amenaça en tota regla:

'I ara em dirigeixo a vosaltres, els artistes. Fins ara que és el que no heu obtingut d'aquest govern? Ara tot ha canviat. Tot funcionarà diferent. Aquells que no respectin el govern d'aquesta nació, ho pagaran ben car'.El contraatac del Primer Ministre no ha finalitzat aquí. Es preveuen dos mítings polítics per el cap de setmana que ve  i que pretenen ser espectaculars. Un el proper dissabte a Sincan, localitat a prop d'Ankara on l'AKP va acaparar pràcticament tots els vots a les anteriors eleccions, i l'altre el diumenge a Istanbul. Mentre Erdoğan acabava el seu últim discurs a Ankara ja gairebé a les 21 h del vespre, la policia ja estava carregant contra els manifestants al centre de la ciutat.

 

Avui, aixi, ha estat un dia molt mogut, molt massiu (per ambdós costats) i sembla que torna a entreveure's la pol·larització que va dividir la població durant l'any 2007 just quan finalitzava el primer mandat de l'AKP. No obstant això, hi ha molts aspectes que fan aquella polarització diferent de l'actual. Llavors hi havia dos grups rivals, el nou partit AKP que havia obtingut un 34% dels vots a les eleccions de 2002 i que havia aconseguit el suport de sectors liberals i conservadors amb un discurs democràtic que posava èmfasi en el diàleg amb tots els diferents grups i minories (fossin religioses i ètniques) i les restes d'unes elits kemalistes en declivi però que encara tenien en el seu poder part dels mitjans de comunicació, que respectaven l'estatus quo, i cossos de l'Estat com el dels jutges, rectors i amplis sectors de l'exèrcit. Els intents dels sectors kemalistes de perjudicar (intents democràtics alguns i no tan democràticsd' altres) al govern de cara a les eleccions no van tenir èxit ja que el règim ja no era capaç de cohesionar la societat davant d'un partit que havia aconseguit reanimar l'economia després de severes crisis a finals dels noranta i que havia anat guanyant credibilitat al llarg de tot el primer mandat. Ara, a l'any 2013, hi ha un govern que ha aconseguit mitjançant vies democràtiques (i no tan democràtiques) fer desaparèixer tots els focus d'oposició i una gran massa de gent a l'altra banda, sense més suport que el d'alguns artistes, i que l'únic aspecte en què coincideixen són en les seves crítiques al govern i a l'autoritària forma de governar del Primer Ministre.
Això complica enormement les possibilitats de que el moviment tingui èxit llevat que s'abandonin les protestes i comenci algun tipus d'autoorganització més enllà dels llocs de protesta. No hi ha un suport massiu per part de cap gran grup polític. No hi ha tampoc una ideologia comuna que pugui unificar a tots els assistents i la gran majoria d'ells són persones sense cap vinculació a partit polític. Però entre aquesta multitud també podem identificar, tot i que els seus dirigents s'hagin desmarcat dels actes i hagin demanat que no s'hi acudís amb emblemes polítics, simpatitzants dels principals partits polítics. Així, hi ha membres del MHP (partit ultranacionalista que rebutja qualsevol concessió als kurds), del BDP (el partit dels kurds), també de l'AKP (disgustats amb l'actuació del govern després de les protestes) i, sobretot, del CHP (que enyoren el kemalism i segueixen veient a Atatürk com a l'únic heroi de la República). L'ús d'alguns lemes com "Som els soldats d'Atatürk" ha incomodat a molts dels manifestants que han respost amb pancartes amb lemes com "No som els soldats de ningú". En els discursos de Erdoğan hem sentit aquests dos dies la rèplica: "Som els soldats de Tayyip". Avui, a Kuğulu Park, s'ha cantat l'himne nacional com si el futur de la nació estigués en perill (ho està per a molts turcs, però el motiu original de les protestes no era aquest). L'ús de banderes turques a les marxes per les diferents ciutats és el mateix que hem pogut observar en els mítings realitzats pel Primer Ministre des de la seva arribada a Istanbul ja el dijous a la nit.
No estem davant d'un possible canvi de règim, no presenciarem una dimissió i tampoc crec que s'avancin les eleccions. El govern de l'AKP ha guanyat totes les eleccions democràticament i mentre tingui un suport popular no hi ha pressió exterior o interior que pugui realment modificar pas res. El conflicte s'ha polititzat i el Primer Ministre ha manifestat la seva resolució d'acabar amb el problema mitjançant actes polítics fins que no els hi quedi força als protestants. Tenint en compte que Turquia ha crescut econòmicament amb l'AKP fent un ús agressiu de polítiques neo-liberals amb el resultaat de la privatització de moltes empreses estatals i de l'aparició al llarg d'aquests 10 anys corporatives molt fortes (siguin amb capital estranger o sense), és factible pensar que atacar al mateix sistema neo-liberal que ha fet fort a aquest partit seria una de les poques opcions que existiria per aconseguir que el govern fes un pas enrere o cedís en el seu afany d'eliminar tot tipus d'oposició (política, cultural, social). A petita escala això ja ha passat. A Ankara, després de que diversos locals de la ciutat tanquessin les portes als manifestants que fugien de les càrregues policials, es va demanar a través de la xarxa el boicot a aquests llocs. Entre ells, el Leman Kültür, un local que sempre està ple, i la gelateria Mado, també amb molta clientela. Sorprèn veure ara aquests locals amb només 2 o 3 taules ocupades. La situació ha arribat a tal punt que a Mado s'han penjat banderes turques. Els atacs als servils mitjans de comunicació també han estat, de moment, efectius. La majoria d'empreses del sector de la comunicació a Turquia formen part de grans corporatives amb empreses a sectors molt variats entre els quals destaca el sector bancari. La retirada d'efectiu de comptes bancaris i la cancel·lació de targetes de crèdit al Banc Garanti en protesta a la cobertura oferta per NTV (del mateix grup) ha obtingut resultats ràpids ja que des de dilluns de la setmana passada alguns informatius van començar a ser relativament crítics amb el govern i amb l'actuació policial i van oferir imatges de càrregues contra els joves.
Però per això cal prendre consciència, mostrar una posició uniforme en alguns aspectes i passar a un altre tipus de protesta diferent de la lluita de carrer. També hauria d'abandonar la diversió i la festa que es viu durant les hores del dia a moltes ciutats i gairebé a totes hores a Gezi. Les xarxes socials haurien de seguir complint la funció que han portat a terme d'informar i promoure actes de protesta passiva i pacífica.
De fet molts dels que donen suport a les protestes (sigui presencialment o a través de les xarxes) insisteixen que s'ha de seguir resistint. Però com? Contra què? El govern compta amb un suficient suport electoral per tornar a guanyar les eleccions i les lluites de carrer tampoc estan donant els seus fruits ja que cada dia es repeteix la mateixa situació i l'esgotament comença a fer efecte. Continuar només causaria més danys humans i no resoldria res.
Per rebaixar una mica la tensió us deixo amb un video del grup Kardes Türküler en suport a les protestes (amb subtítols en anglès):

9-10 de juny