divendres, 14 de juny del 2013

Canvi de tàctica, sense canvi de curs


Ahir a la nit una tranquil·litat tensa es respirava a Taksim; a Ankara, tot i la pluja, la policia tornava a carregar contra els manifestants. La nit anterior la policia havia desallotjat Kuğulu Park, el principal punt de trobada dels 'resistents' que s'havia convertit en el Parc Gezi de la capital ja des del mateix dia que van començar les protestes.

L'Avinguda Kennedy, ahir, a Ankara


Els esdeveniments han pres aquests dos últims dies un nou caire i s'ha viscut una calma aparent. Això no vol dir que el govern hagi cedit, de fet, les últimes paraules del primer ministre no han estat sinó una reafirmació de tot el que s'ha dit fins ara però amb un to diferent, un to més d’avinentesa. El desallotjament del parc Gezi es produirà igualment (avui?, demà?) Analitzo el canvi de to del govern d'aquests últims dies com un intent de mostrar 'bones intencions' davant el que pugui passar a partir d’ara. També han estat posats en llibertat diversos joves que havien estat detinguts dies anteriors. El govern ha cedit i ha volgut dialogar, aquesta és la idea que es transmet pels mitjans amb el suport d'alguns artistes, però en cap moment el discurs s'ha centrat en el que ha passat i per què i quan s’ha fet s’ha mantingut una anàlisi des d'un prisma massa estàtic (arbres, joves, grups il·legals).

Un dels triomfs del govern ha estat, sens dubte, aconseguir redirigir el debat i la tensió que es va viure durant tot el dia del dimarts cap a una qüestió més simple sense parlar de l'actitud policial: es planteja com si el problema hagués sorgit únicament i exclusivament arran del projecte del parc Gezi, del qual en cap moment el primer ministre ha renunciat, i s'afirma que s'ha arribat a tal extrem que l'acampada és perillosa perquè grups 'il·legals' i 'terroristes' s'hi han instal·lat.

Les alarmants declaracions del Valí d'Istanbul Mutlu dimarts a la nit en les què feia una crida a pares i mares perquè s’emportessin els seus fills del parc ja que no podien garantir llur seguretat van ser repetides ahir pel Primer Ministre amb un to tranquil i ferm, sense que tampoc pogués evitar fer comentaris sobre la necessitat de netejar el parc degut a les males olors. A més, ha alertat dels grups il·legals com si fossin un perill per a l'estabilitat del país. En l'únic punt que li dono la raó és al renyar el Parlament Europeu per criticar al govern turc sobre l'ús excessiu de la violència i per la seva petició de 'respectar la pluralitat i la riquesa del país i protegir les formes de vida laics' . No és la Unió Europea qui hauria de dictar al govern què fer sinó el mateix Primer Ministre el que hauria de tractar de mantenir un cert grau d'unitat dins la societat sense potenciar les diferències. Manca dir que en cap moment la religió ha estat un dels motius de la protesta però, des del principi, el gabinet ha intentat desviar l'atenció cap a un conflicte laic-religiós que, avui dia, no existeix. Així, l'enfadada d’Erdoğan amb la Unió Europea quedaria més justificada si realment hagués intentat comportar-se com el Primer Ministre d'un país i no hagués desqualificat als manifestants de la manera que ho va fer.

De fet, hi ha certs punts sobre els quals s'ha mantingut el debat que són fàcils de debatre. Encara que no sóc especialment partidari de l'ús d'estadístiques per exposar arguments, Konda, una empresa que fa sondejos públics i privats, va anar al parc per fer una enquesta sobre els acampats. El govern insisteix en la diferència generacional, en la joventut dels manifestants i fins i tot fa una crida als pares perquè treguin a 'els seus cadells' (sí, literalment va emprar ‘cadells’ per a referir-se als fills, terme emprat de manera afectiva en turc) del parc. L'estudi de Konda marca l'edat mitjana dels acampats sobre els 28 anys, el que desfà la idea d'un grup radical de joves universitaris. A més, la meitat dels enquestats afirmen estar al parc en protesta per la violència policial, fet que s'intenta negar o ometre contínuament des del govern. La idea de grups radicals o de la politització de les protestes també queda desmentida quan ens fixem que el 79% no pertany a cap organització o partit, que el 94% va arribar al parc de forma individual i que gairebé un 70% no ha votat ma, no pensa votar o no sap a quin partit votar. A tot això podem afegir que més de la meitat treballa i que un 56% són llicenciats o han superat un màster.[1]

Les negociacions, ara mateix, van cap aquesta direcció: es planteja la possibilitat de fer un plebiscit a Istanbul per decidir el futur del parc, mentrestant, els resistents afirmen que sense garanties no marxaran. El Consell d'Estat (Danıştay) ha manifestat també que aquest possible plebiscit no es faria si les dues causes obertes als tribunals contra el projecte decideixen aturar-lo. Després de les trobades d’Erdoğan amb artistes i per fi, també, amb alguns representants de la Plataforma, el Valí d'Istanbul Mutlu es va trobar ahir després de les 12 de la nit amb un grup de protestants a Dolmabahçe. Ahir, a més, un grup de mares va fer una cadena humana a Taksim en suport als seus 'fills' en crítica a les paraules del govern. Una cadena de televisió més, Hayat TV, sembla que també en sortirà perjudicada d’emetre imatges de les protestes. En aquest cas, el RTÜK (Alt Consell de Ràdio-Televisió) ha decidit no concedir el permís de llicència pendent, decisió que els responsables de la cadena vinculen òbviament amb les emissions d'aquestes últimes dues setmanes. Necati Şaşmaz, el protagonista d'una de les sèries de més audiència entre els joves a Turquia, la Vall dels Llops, va fer unes declaracions en què sembla brindar un cert suport al Primer Ministre. Dic sembla doncs les declaracions han estat una mica incomprensibles, no només per a mi sinó per a tots els turcs. L'home crec que es pren alguna cosa, què serà?

Les mares protestant a Taksim


L'intent de polititzar el conflicte pel govern segueix el seu camí. Els mítings convocats per l'AKP pel dissabte i diumenge tenen ja un nom: "Mítings de Respecte a la Voluntat Nacional". Voluntat nacional o popular (Millî irade) és una expressió emprada fins a la sacietat per l'AKP des de fa ja anys. Cada vegada que sorgia una crítica, que algú volia oposar-se a qualsevol política o acció del govern, aquest i tot els mitjans que l'envoltaven es defensaven amb l'ús d'aquesta expressió ja que ells, deien, eren els representants del poble, sabien el que aquest volia i criticar significava atemptar contra la voluntat de tota la nació. L'expressió, després que el govern hagi aconseguit ocultar els brots d'oposició i protestes davant la societat durant força temps, ha tornat avui dia a guanyar presència. El primer ministre afirma que no és un intent d'enfrontar a dos grups sinó simplement de donar veu als que s'han mantingut en silenci. Al parc, mentre, es preparen per al pitjor. Un amic meu va ser ahir al parc per portar medicines als protestants i va notar la tensió. La gent no se n'anirà.

El Parce Gezi, des de l'aire


Així per concloure us ofereixo fragments de dues declaracions una mica contradictòries, una d’Egemen Bağış, Cap de Negociacions de Turquia amb la Unió Europea, i l'altra d'un grup anomenat "Musulmans Revolucionaris" en una carta al Primer Ministre. Deixo que vosaltres mateixos extraieu conclusions.

Egemen Bagış:

Ningú és competent per acusar l'Estat de la República de Turquia d'haver fet ús de la violència. Per sobre de tot, no és acceptable, per així dir-ho, que països i alguns polítics europeus, esborrant els seus quaderns del passat, afirmin tal cosa. A Turquia no hi ha violència d'estat. El que està passant és que no poden ser ignorats l'ordre públic i el dret emparant-se en gent que manté actes de protestes a causa de sensibilitats ambientals. Coneixem molt de prop les connexions nacionals i internacionals d'aquest joc. De fet, hem estat nosaltres els que hem iniciat una investigació sobre els excessos en la intervenció de les forces de seguretat. Com a govern estem cercant solucions per solucionar aquest problema amb instruments que fins i tot reforçaran la democràcia i hem informat als protestants sobre les nostres intencions de portar el tema de la Caserna (Toplu Kışlası) a un referèndum. Això és simplement una mostra de la confiança que sentim cap a la democràcia i cap a la voluntat nacional.

Al capdavant de Turquia està, en aquests moments, un dels governs més reformistes d'Europa així com un dels líders més carismàtics i forts del món. Si aquest és el problema que tenen vostès, ho sento molt. Patir per culpa del lideratge de Erdoğan és un problema, únicament i exclusivament, dels que pateixen aquest sofriment.
[2]


Musulmans Revolucionaris:
Nosaltres vam votar a vostè perquè ens havíem cansat de ser tractats com a ciutadans de segona. Avui vostè tracta als que s'hi oposen amb la mateixa crueltat amb la què nosaltres vam ser tractats. El vam votar perquè les nostres dones poguessin estudiar i treballar sense problemes portant el vel i ara no deixa tranquils ni a les escoles a aquells joves que tenen una ideologia política diferent. El vam votar a vostè perquè no ens posessin a la llista negra per resar, perquè hi hagués llibertat de creences i vostè, amb els seus policies civils i els grups religiosos que li donen suport està posant a la llista negra a joves de famílies que l’havien votat. El vam votar per no ser oprimits, vostè és qui avui dia oprimeix.[3]


Com ja he dit en anteriors ocasions, Taksim no és Tahrir, tampoc és el 15-M i menys encara Occupy Wall Street. Les comparacions poden resultar odioses doncs reflecteixen el poc enteniment que es té de la societat turca. A Turquia hi ha problemes interns, problemes de convivència entre grups, fomentats durant molt de temps pels líders de la República. En els seus inicis, va donar la sensació que l'AKP aconseguiria trencar aquests tabús. Amb el temps s'ha vist que només han trencat aquests tabús per a si mateixos i que no es vol avançar cap a un veritable enteniment del caràcter plural de la societat. Quan algú imposa és quan perd la raó. I tot el que ha passat ha estat una reacció espontània a aquestes imposicions. El primer ministre ha declarat que tenien informació des de feia 3 mesos que hi hauria conflictes d'aquest tipus, si us plau! Mentre a Turquia no s'imposi (de forma natural, és clar), un bona lectura del que ha passat, queda ben lluny la possibilitat de que el problema es solucioni amb el temps per més que les protestes perdin força.

(*) Aprofito també per denunciar la hipocresia i l'oportunisme del govern de l'Estat espanyol. El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Gargallo, va defensar davant la Unió Europea la gestió de la crisi pel govern turc i va demanar 'que no se li donessin lliçons a un amic'. Sembla que el PP s'ha sentit identificat amb el govern turc després de les protestes, :). Hipocresia, perquè en els mitjans de comunicació afins al PP s’alerta habitualment del perill islamista que suposa Erdoğan. Oportunisme, perquè s'intenta alçar la veu per guanyar un protagonisme a la Unió Europea que no hi és.


Fotografies a Kuğulu Park, Ankara, del diumenge:
'Això és una resistència del poble"

"Tayyip, si Mevlana et veiés, no vinguis et diria' (Mevlana o Rumi va ser un sufí del segle XIII del qual tothom coneix una frase: "Siguis qui siguis, vine"



[1] T24 (2013). “Gezi Parkı direnişçilerinin yarısı polis şiddeti olduğu için eyleme katıldı”, 12 de juny, http://t24.com.tr/haber/konda-gezi-parki-anketi-cikardi/231889.
[2] Ministeri de la Unió Europea de la República de Turquía (2013). 13 de juny, http://www.abgs.gov.tr/index.php?p=49004.
[3] Baskın Oran (2013). “Erdoğan, AKP'liler ve İslamcıların görüşleri birlikte okununca ne diyor?”, T24, 12 de juny, http://t24.com.tr/haber/erdogan-akpliler-ve-islamcilarin-gorusleri-birlikte-okununca-ne-diyor/231878.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada