Dels escàndols als atacs i amenaces ...

Els recents escàndols de corrupció que estan alterant la vida política turca podrien significar, molt més enllà de les protestes que van començar al parc Gezi d'Istanbul el passat mes de juny, un punt d'inflexió de la trajectòria triomfal del partit del govern, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). Com a resposta a la investigació policial i la detenció de polítics del partit, parents i empresaris propers, el govern sembla haver iniciat una nova batalla què, tanmateix, no pot ser lliurada de la mateixa manera que es va fer al juny. La credibilitat del partit, afeblida arran de la violència policial i de la impassibilitat del govern davant el malestar social, podria caure a mínims desconeguts si s'obstaculitza el paper de la policia, dels jutges i dels mitjans al llarg d'aquest procés que acaba d'iniciar-se.

Un dels punts claus rau en el fet que el primer ministre hagi mostrat el seu enuig al dur-se a terme una operació policial d'aquest tipus sense, ja no el seu consentiment, sinó sense el seu coneixement. I la primera resposta no ha estat permetre que la investigació continuï sinó començar a destituir membres de la policia i a llançar amenaces al cos de jutges alertant de què disposa de molta informació que els incriminaria. Avui, a més, se'ls hi ha prohibit als periodistes l'accés a les dependències de la policia.

Existeix una percepció generalitzada tant A les altes esferes com entre gran part del poble de que s'ha trencat l'equilibri entre els grups que donaven suport al partit. L'operació, més que fruit d'atacs de l'oposició, s'ha originat des de dins, fet que queda molt clar si tenim en compte l'hegemonia amb què l'AKP controla tots els cossos estatals. I aquesta percepció s'ha vist confirmada amb el sermó del líder religiós Fethullah Gülen, en la qual condemna aquells que han estat corruptes, i la rèplica del primer ministre en què adverteix que ningú pot crear un estat paral·lel , que el poble està amb ells i les eleccions silenciaran 'aquests sermons'.

Fethullah Gülen

El Primer Ministres, avuis, a Trabzon

 

Mentrestant, part de la societat observa com un espectador de TV les picabaralles entre els dos líders, la majoria amb sorpresa i, molts, sense dissimular la seva satisfacció. Alguns veuen el principi de la fi d'Erdogan i l'inici d'una nova etapa a Turquia. Però pocs incideixen en el fet que la magnitud de les acusacions és tal que, abans de pensar en el futur, s'hauria d'adoptar mecanismes legals que evitessin de nou casos com aquest. En total hi ha hagut més de 71 detinguts. La quantitat d'ells que ha passat a disposició judicial encara varia segons les fonts. La xifra de diners, provinent de les arques públiques i de suborns, és esgarrifosa (segons el periodista Ercan Gün 100.000 milions d'euros al llarg dels últims 5 anys). A les cases dels detinguts s'ha confiscat 17,5 milions de lires (més de 6 milions d'euros, que serien més ja que després de les detencions la lira turca s’ha devaluat). A casa del Director de Halk Bankasi els diners han estat trobats en una caixa de sabates i les bromes a les xarxes socials s'han convertit en un fenomen viral. Süleyman Aslan ha ‘confessar’ en les seves primeres declaracions que eren diners de donacions que es destinarien per a construir escoles. Així de fort.

Avui, al míting organizat a Kadiköy (Istanbul) per a demanar solucions als problemes medioambientals de la ciutat, denúncies contra la corrupció s'han fet sentir entre els eslògans de la gent i la policia ha acabat intervenint amb tanquetes d'aigua.

Imatges del miting d'avui a Istanbul

Tots els cossos de l'Estat haurien de ser independentes i imparcials. A Turquia s'ha passat en un breu període de temps d'un burocràcia que només servia als interessos de la ideologia kemalista a un nou cos que obeeix al govern de l'AKP i ataca a tot aquells que no comparteix la seva forma de pensar. Les protestes de mesos passats foren silenciades, els manifestants foren criminalitzats i la imatge de grups radicals oferida pels mitjans, tot i el caracter massiu d'algunes de les protestes, permeteren rentar la cara de la policia. La lluita de l'AKP contra la corrupció des dels seus inicis ha format part de la seva campanya electoral al llarg dels anys i sempre s'ha presentat a si mateix com el problema a aquest mal crònica de Turquia i altres societats com la nostra. Si ara es pretén tapar les acusacions i manipular el procés aquesta imatge desapareixerà i mostrarà de nou que el poder, hi sigui qui hi sigui, és corrupte.


22 de desembre

Escàndal de corrupció a Turquia

Visca la Mar Mediterrània! És del millor que hi ha sigui bo o dolent. El clima , el menjar , la gent ... i la corrupció. Ahir, 17 de desembre, va ser un dia força mogut a Turquia i no a causa de protestes al carrer com ja ens havíem acostumat en anteriors mesos sinó degut a un continu moviment de la policia a les grans ciutats d’Istanbul i Ankara (i altres de més petites) que va finalitzar amb la detenció, fins al moment, de 51 persones acusades de corrupció, blanqueig de diners i contraban de lingots d'or (sí, sona una mica a pel·lícula però així és). Entre les persones detingudes es troben polítics de l'AKP (entre ells Mustafa Demir, alcalde del districte més conservador d'Istanbul, Fatih), els fills de tres ministres del govern (Medi Ambient-Urbanisme, Economia i Interior), empresaris molt coneguts com Ali Agaoglu , que ha protagonitzat recentment polèmics anuncis de televisió promocionant les seves megaconstruccions de ciment a Istanbul , l'empresari iranià Riza Zarab (casat amb la cantant Ebru Gündeş) i el director general de HalkBank, Süleyman Aslan .

Els ministres amb fills implicats en el cas. D'esquerra a dreta : el Ministre d'Economia, Zafer Çağlayan, el Ministre d'Interior, Muammer Güler i el Ministre de Medi Ambient i Urbanisme Erdoğan Bayraktar

La connexió entre totes aquestes persones sembla ser tota una sèrie de suborns en licitacions públiques (algunes d'elles ben conegudes com l'acabat d'estrenar Marmaray, el tren subterrani que passa per sota del Bòsfor) i grans transferències sospitoses de diners. L'operació ha estat portada a terme pel Departament de Delictes Fiscals de la Policia d'Istanbul després d'una investigació que, segons informen les fonts , portava ja un any en marxa. 

Abans d'entrar a fer possibles lectures del que ha passat, la veritat és que la sorpresa palpada en els mitjans i entre la majoria de la població no es deu als delictes en si sinó al fet que aquests hagin sortit a la llum. Durant 10 anys el govern del AKP ha governat aconseguint tapar o desviar qualsevol tipus d'acusació i eliminant, mitjançant actuacions de la policia similars a l'actual, a l'oposició tant política com econòmica. Així, la notícia és que hi hagi detencions, no la corrupció. I no es discuteix si els detinguts acabaran jutjats o no sinó quines lluites s’estan produint a les altes esferes de poder i si aquestes acabaran donant pas a detencions o dimissions de ministres. 
S'especula sobre la possible implicació en els fets de la cemaat Gülen, un dels grups religiosos més poderosos del país amb una àmplia xarxa d'escoles desplegades tant dins com fora del país. El govern ha estat gairebé sempre recolzat  per aquests grups amb esporàdics frecs entre el seu líder, Fethullah Gülen, i el Primer Ministre Erdogan, tot i que mai hi havia hagut una fractura real. Hi va haver un lleuger distanciament després de les protestes de Gezi i la resposta del govern cap als manifestants. Però el punt d’inflexió es produí el mes passat amb l'anunci del Primer Ministre de que volia reformar el sistema educatiu i eliminar el gran nombre d'escoles privades que serveixen com a acadèmies per a la preparació dels estudiants de cara als exàmens d'accés a la universitat, fet que comprometria a molts grups religiosos ja que és un de les seves principals fonts econòmiques. Des de llavors les relacions entre ambdues parts semblen haver-se tensat i entrat en una nova i desconeguda etapa. Els grups religiosos a Turquia (no només el de Gülen) tenen membres en el govern i en la majoria de cossos burocràtics. En la majoria dels mitjans de comunicació s'especula sobre un possible atac d'aquests grups a l'haver deixat sortir documents compromesos a la llum. I per plantejar aquestes hipòtesis es recolzen en el fet que el diari principal del grup (Zaman) està donant una cobertura detallada i intensa dels fets mentre altres diaris propers al govern intenten minimitzar tot el que està passant i, també, en la dimissió el dia anterior de Hakan Şükür, del grup Gülen, com a diputat de l'AKP al Parlament. 

Així, resumint una mica tot el que ha passat, s'ha destapat una extensa trama clientelista (molt mediterrània, per cert) i a la societat li costa creure que l’operació es degui simplement a l'actuació independent i neutral d'un cos burocràtic, en aquest cas un departament de la policia. De fet, aquest mateix matí s'ha sabut que cinc directors de la policia acaben de ser apartats del seu càrrec. Si fem una lectura política caldrà veure fins a quin punt aquestes operacions acabaran per malmetre la integritat del govern i això acabarà veient-se reflectit a les eleccions locals del 30 de març de 2014. Erdogan ja va respondre ahir reprenent de nou la seva retòrica geziana: "alguns apel·len a escopetes i intrigues per avançar, nosaltres tenim a Allah". Grups opositors es freguen les mans ara però qualsevol possible progrés electoral de l’oposició no es deuria a una bona campanya sinó al benefici indirecte obtingut per aquest escàndol polític de corrupció. Molta novetat però, a la fi, més del mateix. 

Portada de Radikal 18 desembre 2013: "Operació a tres bandes sacseja Turquia". El titular fa referència a les detencions connectades entre si de l'empresari Rıza Zarrab i els fills dels ministres, a l'Ajuntament del districte de Fatih i a TOKİ, una institució estatal que ha edificat pisos a molts punts de la geografia turca al llarg d'aquests últims 10 anys per a famílies de baix poder adquisitiu i que, sembla ser, ha estat també una font d'ingressos en negre per a molts polítics.

18 de desembre 

Les Olimpíades de la Guerra

Mentre els membres del COI votaven quina ciutat organitzaria els Jocs Olímpics de 2020 i, per sort (ho dic pensant en les seves poblacions), van decidir deixar pel camí tant a Madrid com a Istanbul, els prolegòmens d'una intervenció armada a Síria seguien el seu curs. Els Jocs Olímpics i altres temes menors han envaït l'actualitat a Turquia aquests últims dies i només es dediquen algunes columnes i petites notícies al conflicte sirià, conflicte que, per desgràcia, gran part de la societat no sent com a seu i tampoc pensa que li pugui afectar en el dia a dia. No existeix un suport social a la guerra a Síria però tampoc és tema de discussió. Amb les protestes de Gezi com a excepció no es discuteixen obertament al govern segons quins temes. En mesos passats hem vist què comporta oposar-se al govern públicament i això, crec, està condicionant accions futures.

Gran part de culpa la té, sens dubte, la demagògia del govern turc i dels mitjans de comunicació turcs que s'atreveixen, fins i tot, a atacar i a titllar de 'traïdors' a tots aquells que es van quedar tranquils i es van alegrar després de conèixer la victòria nipona, potenciant, encara més, la divisió entre el bo i el mal ciutadà (que no és en definitiva sinó una divisió entre ciutadà passiu i ciutadà crític). La mateixa demagògia és emprada també per defensar qualsevol tipus d'intervenció que es produeixi a Síria, en el que el Primer Ministre ha anomenat com una 'Coalició de Voluntaris' per a rescatar 'els nostres germans'. S'emfatitza el concepte 'germà' vinculat a la religió, al ser musulmà i sunnita, i es potencia la imatge d'un dictador sanguinari que únicament es dedica a assassinar a fidels musulmans.

La hipocresia internacional que predomina sobre el conflicte sirià oblida intencionadament el passat, la realitat del país i tot el que pugui venir. Ningú es qüestiona com pot ser que protestes en pro de les llibertats civils sorgides a la capital Damasc fa ja més de dos anys es convertissin de cop en un cruent conflicte sectari en què una resistència armada (per qui?) s'enfrontava al règim a les províncies més allunyades de la capital. S'ometen contínuament moltes coses. Fins i tot la relació de França amb el regne alauita i la seva llarga implicació en la història recent del país (per citar , la mateixa existència del Líban com a província otomana separada de Síria ja a la segona meitat del segle XIX). S'omet o no es qüestiona prou la poca legalitat que tenen grups islamistes com al-Nusra que combaten amb armes subministrades des de l'exterior des de pràcticament l'inici del conflicte. De la mateixa manera no hi ha referències al suport que al-Àssad té entre la població. I aquí crec que és on és més important aturar-se.

Violència civil (Ali İsmail Korkmaz, nova víctima)

Violència. Fins ara hem parlat de la violència policial, de càrregues amb cartutxos de gas, de gent que ha perdut un ull, d'altres amb traumatisme cerebral ... També hem parlat del perill que suposa l'aparició de grups de civils amb pals i garrots per ajudar a la policia. La línia que creua la frontera entre una intervenció policial i un conflicte violent social de vegades pot ser molt difusa. Hem parlat de la permissivitat de la policia cap a aquests grups i de la facilitat amb la que queden posats en llibertat (els que han estat detinguts) mentre es produeixen detencions de persones afiliades a associacions i partits polítics d'esquerra.

Ahir es va consumar la cinquena víctima des que van començar les protestes però amb una molt important diferència. Ali İsmail Korkmaz, estudiant universitari de 19 anys a Eskişehir havia acudit a les protestes pel Parc Gezi i contra la violència policial un els primers dies. Fugint de les càrregues policials va acaba parant a un carreró on un grup de civils li va donar una pallissa. A més d'una espatlla dislocada, Ali İsmail rebre forts cops al cap que li van provocar un vessament cerebral. Els dos primers dies va intentar que l'atenguessin a l'hospital, sense èxit. Li demanaven que anés abans a prestar declaració en la policia perquè pogués ser atès. Al final, els dolors que sentia el forçaren a anar a la policia i va ser finalment ingressat a l'hospital. Després de més d'un mes, Ali İsmail ha mort a causa dels cops que va rebre. Al carreró on es va produir la pallissa hi havia un hotel. Les càmeres de l'hotel ho van captar tot i van enviar la cinta a la policia. La policia, però, ha afirmat que les imatges han arribat en mal estat i no és possible identificar cap dels agressors. No hi ha declaracions per part del govern i la mort d'Ali İsmail, no produïda per un tret 'fortuït' d'un policia ni per cap tipus de 'danys col·laterals' segueix a dia d'avui totalment impune.

Funeral d'İsmail Korkmaz a Hatay, la seva ciutat natal

El més greu de la situació és que la notícia no apareix a la portada de pràcticament cap dels diaris amb més tirada. L'únic que l'ha inclòs ha estat Hürriyet que s'ha bolcat una mica a favor de les protestes dies després que esclatessin conscient que la majoria dels seus lectors han participat o bé donen suport a les protestes. Només diaris com Radikal, Sol, BirGün i alguns més de tirades petites han inclòs la notícia en grans titulars. Altres diaris d'oposició com Cumhuriyet i Sözcü també han destacat la notícia.

Portada de Hürriyet 11 de juliol (la notícia al requadre en negre): "I Ali va morir"

Portada de Radikal: "Els garrots el van matar"

Portada de SoL: "Hem perdut una vida més"

Portada de BirGün: "El nostre nom és Ali İsmail Korkmaz, als nostres 19 anys hem estat assassinats a cops"

No obstant això diaris com Sabah o Habertürk situats entre els de major circulació han inclòs únicament una petita columna. Altres de més conservadors com Zaman, Star, Türkiye o Takvim no han fet cap menció.

Portada de Sabah: al marge lateral inferior apareix una petita fotografia d'Ali

Portada de Habertürk: marge lateral "La cinquena víctima Korkmaz"

Portada de Zaman: Res.

Portada de Star: Res.

Portada de Türkiye: Res.

Portada de Takvim: Res.

Les detencions del govern xoquen amb la impunitat amb la qual es deixa actuar a alguns grups. Si el govern no procedeix a penalitzar, culpar i detenir aquests grups de gent sortida del no-res o si no ofereix cap explicació convincent en els propers dies estarà cometent un greu error, es desqualificarà encara més, si cap, a si mateix i perdrà el poc que li queda de credibilitat. A més, els èxits 'democràtics' del passat quedarien totalment enfosquits.

11 juliol

Egipte i Turquia

El valor que el govern dóna als manifestants ha quedat un cop més demostrat aquest cap de setmana. Divendres a la tarda quatre persones més van aparèixer amb pals i ganivets (per tallar 'kebabs') i van començar a agredir els manifestants provocant ferits. Les imatges parlen per si soles i no quadren amb la imatge que cap de nosaltres tenim sobre Turquia. La policia podríem dir que pràcticament va contemplar l'escena. Al final van ser detinguts i posats en llibertat després d'unes hores donant-se pas a la indignació a les xarxes socials i fins i tot al parlament turc on hi va haver una baralla entre diputats de l'AKP i del CHP.

Un policia insulta als manifestants mostrant un cartutxo de gas

Un cop d'estat ha posat punt i final al primer govern escollit democràticament a Egipte després de la caiguda de Mubarak. Just quan es complia el primer aniversari de l'arribada de Mursi a la presidència d'Egipte, l'ultimàtum llançat per l'exèrcit perquè arribés a un acord amb els milions de persones que estaven al carrer protestant va caducar i l'exèrcit va prendre el control del país . No hi ha altra manera de definir el que ha passat a Egipte. Ha estat un cop d'estat, s'ha deposat el govern i això ens demostra fins a quin punt les transicions democràtiques són difícils sobretot quan ocorren en períodes de desequilibris econòmics i socials com és el cas d'Egipte.

La situació a Egipte és preocupant ja que reflecteix el grau de polarització de la societat en un moment crític que pot marcar el futur del país. La violència s'està estenent pel país i als carrers es troben partidaris del cop així com opositors. Ahir l'exèrcit va disparar contra els partidaris de Mursi, més de 50 morts, més de 300 ferits. Sense paraules.

I tot això ha passat just quan les protestes a Turquia havien pràcticament desaparegut. O almenys just quan estaven deixant de ser notícia als mitjans internacionals. Com vaig comentar en la meva anterior entrada tots els actes semblen haver estat ajornats als caps de setmana (aquest últim ha estat també complicat) i la gent continua fent vida normal de dilluns a divendres (tot i que la policia segueix instal·lada al centre de les ciutats).

Gas, canons d'aigua i detinguts

Ja s’està convertint en una tònica. Entre setmana regna una aparent tranquil·litat i la policia segueix assentada a Taksim i Güven Park (Ankara). Arriba el cap de setmana, la gent es concentra i la policia acaba intervenint. Ahir, de nou, més detinguts a Istanbul. Al Parc Gezi se li ha afegit un nou component, Lice. El divendres un grup d'unes 300 persones es va manifestar en contra de la construcció d'una comissaria en un petit poble de la província de Diyarbakır, Lice, i la protesta va ser reprimida per soldats quan s’intentà aturar les obres. Va morir una persona i hi ha nou ferits, una dels quals, Ronida Pervane, va ser ferida d'un tret tot i que les autoritats han assegurat que només es van usar cartutxos de gas a la intervenció.

Imatge de dies anteriors

Les protestes d'ahir a Taksim van afegir un #ResisteLice al ja clàssic #ResisteGeziPark. Al final la policia va intervenir i van resultar detingudes desenes de persones. De manera similar, ahir a la tarda la gent va voler marxar cap a Kızılay (Ankara) en protesta per l'alliberament del policia que va disparar a Ethem i també per Lice però aviat va ser dispersada amb gasos i canons d'aigua. Ja a la nit es van concentrar a Kuğulu Park (Ankara). Similars protestes van ocórrer a Antalya, Izmir i Diyarbakır.

Més greu encara és el fet que el fiscal que va portar el cas Ergenekon (difícil aquí d'explicar en unes poques paraules, seria com tot un super-cas d'investigacions judicials i detencions d'una xarxa colpista que pretenia treure del poder a l'AKP formada per militars, acadèmics, jutges, periodistes i molts d’altres. Les detencions van durar diversos anys i poca gent dubta que es va procedir a detenir sense més a molta altra gent no implicada que simplement criticava o s'oposava al govern) ha iniciat un cas judicial contra 'aquelles persones que sense participar en els actes de protesta del Parc Gezi es van dedicar a organitzar-los'. Aquest fiscal s'encarrega de tots aquells casos sobre 'la lluita contra el terrorisme'. La idea del complot, de la conspiració, segueix en marxa i crec que el govern no s'aturarà fins que hagi aconseguit que tots els mitjans, fins i tot els internacionals, acceptin la idea d'una conspiració contra el govern en lloc d'unes protestes espontànies en contra de la limitació de les llibertats i d'oposició al govern. Successos com els de Lice ens mostren, però, l'heterogeneïtat de les protestes i dels assistents que és, al mateix temps, digne d'admirar així com també un problema per les dificultats d’organitzar-se col·lectivament.

El primer ministre acaba de marxar de vacances. Estava cansat. El testimoni de Sarısülük, detingut després de l'alliberament del policia, se l'acusarà ara d'intent d'homicidi (contra qui?) I estan apareixent nombroses denúncies d'abusos policials als registres a moltes de les dones detingudes de tot aquest mes de juny així com també insults del tipus "puta" o "prostituta comunista".
('Gözaltı yolunda taciz', 29 de juny, http://filizyavuz.wordpress.com/2013/06/29/gozalti-yolunda-taciz/)

La veritat és que entre els sectors conservadors a Turquia s'és propens a mirar malament a totes aquelles dones que no estiguin a casa a partir de certa hora. A vegades, a Turquia, no portar vel o portar faldilla o tirants pot marcar-te i ser causa de menyspreu.

Acabo aquí l'entrada. Volia informar del que va passar ahir, aviat aniré actualitzant.


29 juny

Retrat d'Erdoğan com a 'un marginal'...

L’Erdoğan del passat adverteix a l’Erdoğan d'avui, el que diu 'La veritable Turquia és aquí als mítings' com a resposta a les protestes al carrer, amb frases com la següent: "Jo, en comptes de fixar-me en la multitud dels mítings, prefereixo mirar als carrers. Als carrers es respira un altre llenguatge, si un sap llegir aquest llenguatge veurà la veritat, no s'enganyin a si mateixos!'