dimarts, 9 de juliol de 2013

Egipte i Turquia


El valor que el govern dóna als manifestants ha quedat un cop més demostrat aquest cap de setmana. Divendres a la tarda quatre persones més van aparèixer amb pals i ganivets (per tallar 'kebabs') i van començar a agredir els manifestants provocant ferits. Les imatges parlen per si soles i no quadren amb la imatge que cap de nosaltres tenim sobre Turquia. La policia podríem dir que pràcticament va contemplar l'escena. Al final van ser detinguts i posats en llibertat després d'unes hores donant-se pas a la indignació a les xarxes socials i fins i tot al parlament turc on hi va haver una baralla entre diputats de l'AKP i del CHP.

Un policia insulta als manifestants mostrant un cartutxo de gas


Un cop d'estat ha posat punt i final al primer govern escollit democràticament a Egipte després de la caiguda de Mubarak. Just quan es complia el primer aniversari de l'arribada de Mursi a la presidència d'Egipte, l'ultimàtum llançat per l'exèrcit perquè arribés a un acord amb els milions de persones que estaven al carrer protestant va caducar i l'exèrcit va prendre el control del país . No hi ha altra manera de definir el que ha passat a Egipte. Ha estat un cop d'estat, s'ha deposat el govern i això ens demostra fins a quin punt les transicions democràtiques són difícils sobretot quan ocorren en períodes de desequilibris econòmics i socials com és el cas d'Egipte.

La situació a Egipte és preocupant ja que reflecteix el grau de polarització de la societat en un moment crític que pot marcar el futur del país. La violència s'està estenent pel país i als carrers es troben partidaris del cop així com opositors. Ahir l'exèrcit va disparar contra els partidaris de Mursi, més de 50 morts, més de 300 ferits. Sense paraules.

I tot això ha passat just quan les protestes a Turquia havien pràcticament desaparegut. O almenys just quan estaven deixant de ser notícia als mitjans internacionals. Com vaig comentar en la meva anterior entrada tots els actes semblen haver estat ajornats als caps de setmana (aquest últim ha estat també complicat) i la gent continua fent vida normal de dilluns a divendres (tot i que la policia segueix instal·lada al centre de les ciutats).


Des de fora, s'ha cercat comparacions entre Turquia i Egipte. A Turquia no hi haurà cop d'estat per diversos motius. El primer i més important és que cap sector de la societat (no hauria de dir cap, tots sabem que pràcticament a tots els països és possible trobar sectors colpistes) vol un cop d'estat. Els cops no són sinó una porta a majors danys humans i no arriben i se'n van; les conseqüències es mantenen sempre durant molt de temps i es queden gravats en els ulls dels que ho van viure. A més, Turquia no està sortint d'una crisi econòmica o social. Molts dels problemes que pateix són, de fet, conseqüències del cop d'estat de 1980 i de les polítiques que s'han anat aplicant des de llavors. De la mateixa manera, la consolidació a l'espectre polític de l'islamisme del qual procedeix l'AKP es remunta al període post-cop a la dècada dels 80. A Egipte no hi ha una tradició colpista bàsicament perquè l'exèrcit ha estat en el poder des que el general Nasser hi arribés l’any 1952; a Turquia hi ha una tradició democràtica "defectuosa" que s'ha mantingut des de 1950 amb curts períodes de transició després de cops del exèrcit. A més, l'exèrcit turc no es posiciona avui en dia en contra del govern, més aviat al contrari. Molts dels generals que es van oposar obertament al partit del govern en el passat estan avui en dia empresonats per intent de cop d'estat juntament amb un bon nombre de periodistes i intel·lectuals.

La qüestió torna a ser la mateixa: cal mirar a Turquia de forma independent a la resta de revoltes que estan passant per més que puguem observar un moviment global i que vegem similituds entre països com Brasil i Turquia i ara Egipte. Repeteixo: Taksim no és Tahrir. No ens serveix de res justificar una cosa que passa a Turquia comparant-ho amb d’altres països. Està en joc la concepció mateixa de la democràcia. Si en algun aspecte podem trobar punts en comú entre el Partit de la Llibertat i la Justícia de Mohammad Mursi i l'AKP d'Erdoğan és en la idea comuna que tots dos tenen de que guanyar unes eleccions permet actuar a un partit com es vulgui ignorant els drets de la resta dels ciutadans. Tots els partits democràtics tendeixen a monopolitzar el poder i a prendre decisions polítiques amb caràcter ideològic que influenciaran posteriorment al conjunt de la societat. Hi ha, però, uns límits que, per desgràcia, no es troben tipificats en les constitucions. A Europa, on les diferències entre l'esquerra i la dreta es dilueixen en un centre vague i difús i el poder s'alterna entre partits de centre majoritaris subjugats a les lleis del mercat, tot això no passa al mateix nivell. El problema a Europa és la decadència d'un sistema que té falles per totes bandes. A Turquia hi ha un conflicte ideològic i l'AKP ha dirigit el país tots aquests anys amb un discurs que prioritza la moralitat de la societat. Com a tal, no només defensa el caràcter conservador de la societat sinó que el protegeix i ho intenta garantir amb mesures socials. També marca i insisteix de forma contínua en el caràcter homogeni de la societat com musulmana i sunnita ignorant intencionadament altres diferències ètniques i religioses. I s'empara en el fet que més del 96% de la població és 'estadísticament' sunnita quan tots els alevis no estan comptabilitzats en cap cens per no tractar-se d'un grup reconegut i no és necessari cap tipus de cerimònia com el baptisme per que consti en cap registre. A Turquia quan un neix és musulmà. És una cosa que ve indicat fins i tot en el document d'identitat. Hi ha la possibilitat de deixar la casella de religió en blanc encara que és una cosa que molt poca gent fa ja que pot ser font de discriminació del nen/nena en el futur.

El problema de Turquia és que el govern ha infravalorat a la gent que ha protestat tots aquests dies i l'ha desqualificat davant la resta de la societat. Però és tota aquesta gent la que ens dóna una idea també que hi ha una consciència democràtica i crítica al país, la que ens demostra com ha madurat fins al punt que pugui néixer un moviment cívic des de dins de la societat; que no és una societat que necessiti ser guiada o instruïda pels governs. El problema és que el govern no vol que s'estengui a la resta de la societat i que sap que l'ús de la religió li serveix per justificar-se i decidir sense haver de consultar o donar explicacions.

El valor que el govern dóna als manifestants ha quedat un cop més demostrat aquest cap de setmana. Divendres a la tarda quatre persones més van aparèixer amb pals i ganivets (per tallar 'kebabs') i van començar a agredir els manifestants provocant ferits. Les imatges parlen per si soles i no quadren amb la imatge que cap de nosaltres tenim sobre Turquia. La policia podríem dir que pràcticament va contemplar l'escena. Al final van ser detinguts i posats en llibertat després d'unes hores donant-se pas a la indignació a les xarxes socials i fins i tot al parlament turc on hi va haver una baralla entre diputats de l'AKP i del CHP.



Dissabte a la nit 23 persones del Partit Comunista de Turquia (TKP) van ser detingudes a la seu de Beyoğlu. La imatge de protestants radicals difosa pel govern segueix en marxa.
Detenció de membres del Partit Comunista de Turquia (TKP)

Ahir el Vall d'Istanbul ha obert de nou el Parc Gezi a la població (després de més de 5 setmanes). La Plataforma Taksim ja ha anunciat que els fòrums organitzats en diferents places fins al moment es traslladen al Parc Gezi i s'ha convocat a tothom a les 19:00 hores. Quan els membres de la plataforma es dirigien cap al parc van ser detinguts sense més i el parc va romandre tres hores tancat. Ara torna a ser obert i avui l’ajuntament hi donarà un sopar d’iftar per a més de 1500 persones ja que ha començat el mes de Ramadan.

Plataforma 'Solidaritat Taksim'


L'AKP va arribar al poder amb un discurs que prometia 'alliberar' a tots els oprimits pel kemalisme turc. Amb el temps s'ha anat oblidant de molts grups a excepció clar del seu i, a més, ha aconseguit crear una nova classe de marginats i oprimits que s'enfronten a una greu exclusió social en els mitjans i fins i tot en societat. Aquest és el principal problema de la democràcia a Turquia.


9 de juliol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada