Gezi revifa a Turquia

(article publicat a La Directa avui 12 de març: http://directa.cat/noticia/gezi-revifa-nou-turquia)

La mort ahir del jove Berkin Elvan, nova víctima de les protestes pel Parc Gezi a Turquia, ha encès altre cop el polvorí i els carrers de les principals ciutats del país s’han tornat a omplir com feia mesos que no succeïa.

No han estat els casos de corrupció destapats fa prop de tres mesos, ni tampoc la nova llei d’Internet que equipara a Turquia amb països com la Xina i Corea del Nord; ni tampoc el fet de que els nombrosos detinguts pels casos de corrupció (empresaris, polítics i parents) fossin tots recentment alliberats sense càrrecs. Des del mes de setembre de l’any passat s’han portat a terme moltes protestes però cap com les del mes de juny. L’esperit de Gezi, de la mateixa manera que va començar, ha tornat a néixer ara renovat i de forma espontània després de la mort de Berkin Elvan. Berkin, un jove de 14 anys d’Istanbul sortí a comprar pa la tarda de l’1 de juny a la zona d’Okmeydani just quan les primeres protestes havien ja esclatat. Una càpsula de gas disparada per la policia el ferí al cap i entrà en coma. Després de 269 dies d’una lluita constant per mantenir-se en vida i de passar de pesar 45 kg a tan sols 15, ahir dimarts 11 de març el jove, que ja s’ha convertit en un nou símbol, morí. Feia ja dies que petits grups es concentraven diàriament davant l’hospital on es trobava en Berkin després de notícies sobre l’empitjorament del seu estat de salut. Però la seva mort, i també la indiferència del govern i de les institucions pel cas –ja que no s’ha tingut cap mirament cap a la família i hi ha hagut càrregues policials inclòs davant l’hospital–, ha indignat a gran part del poble turc i ràpidament s’han convocat protestes a totes les ciutats del país. El lema de les protestes reflectia molt bé el que es sentia: “Berkin no s’ha despertat. Turquia, desperta’t!” (Berkin uyanmadı, uyan Türkiye)

Els actes de protesta convocats simultàniament a dos quarts de set a les principals places han estat aviat interromputs per càrregues policials. A Kizilay, el centre d’Ankara, la gent s’ha començat a concentrar de forma pacífica a partir de les cinc. Just a les sis, mitja hora abans de l’hora anunciada, la policia ha començat a disparar gran nombre de càpsules de gas obligant a la multitud a dispersar-se per les zones limítrofes de Sakarya i Mesrutiyet. El gas ha provocat el pànic no només entre els manifestants sinó també entre vianants (entres ells molts nens) que es trobaven a la zona i que s’han quedat envoltats de gas pebre. Amb la policia tancant les sortides i patrullant en grups de 20-30 policies per la zona molta gent ha entrat a locals de la zona per a refugiar-se. Dues hores després tot el centre romania col·lapsat amb grups dispersats fugint de la policia mentre a la zona de Çebeci (un dels Campus de la Universitat d’Ankara) un grup de joves ha començat a marxar cap al centre i han estat aturats per la policia. Nombrosos ferits a Ankara, així, en una intervenció policial molt dura i iniciada sense motius. Segons el diari T24, dos ferits per càpsules de gas no han estat acceptats a dos dels hospitals de la ciutat, Numune i Atatürk Hastanesi, i al final se’ls ha ingressat a l’hospital infantil Hacettepe.

Ahir dol a Okmedyani

Dibuix de Berkin Elvan (Onur Gursoy)

A altres ciutats com Antalya, Eskişehir i Mersin la policia ha estat també especialment violenta. A Mersin una tanqueta d’aigua ha atropellat a dues noies i una d’elles es troba en estat greu. A Istanbul, l’ajuntament ha pres mesures abans de l’acte i ha tancat Taksim i el Parc Gezi a la població. La gent s’ha concentrat al llarg de l’Avinguda Istiklal i, també, a Kadiköy, a la part asiàtica. Tot i que la policia ha intervingut més tard que a la resta d’actes, la gent ha estat igualment dispersada amb gas i lluites entre protestants i la policia s’han mantingut vàries hores a Kadiköy.

Les xarxes socials, un instrument "perillós"

Les xarxes socials han estat claus per a promoure la protesta i difondre imatges i notícies. Coincideix amb les recents declaracions del Primer Ministre Recep Tayyip Erdogan a un programa de televisió de la cadena ATV. Erdogan es referí a les xarxes socials com un instrument perillós emprat per grups que actuen fora de la llei i pretenen acabar amb la democràcia turca en referència a la publicació de gravacions de so que impliquen a molts polítics, el Primer Ministre inclòs, en els casos de corrupció. Erdogan afirmà que després de les eleccions locals del 30 de març es farà tot el necessari per a controlar les xarxes socials i, si així ha de ser, aquestes seran tancades.

La nova llei d’internet, ja en vigor, pot dificultar encara més la lliure circulació d’informació a Turquia i aïllar a amplis sectors de la població que s’oposen a les polítiques del govern. Aquest, sembla comptar amb la victòria a les eleccions locals doncs un percentatge prou gran no fa servir internet i confia en la innocència dels polítics del Partit del Desenvolupament i la Justícia (AKP, en turc). La idea de que la culpa de la mort de Berkin recau en els protestants i no en la policia és prou ferma entre l’electorat de l’AKP.

Indignació pel suïcidi d'una mare i un fill

Un altre cas recent, sense cap vincle amb les protestes a Gezi però sí amb la violència policial, és el de la mort per suïcidi de Hatice Can el passat de de 2 març. Hatice Can era la mare d’Onur Yaser Can, un jove arquitecte de 28 anys d’Ankara que residia a Istanbul i que també s’havia suïcidat feia poc menys de 3 anys. Onur havia estat detingut per possessió de drogues (cannabis), portat a la comissaria de policia i torturat durant hores. Després de ser posat en llibertat se’l tornà a cridar i se l’obligà a ser informant de la policia. Onur no va poder aguantar quan la policia el va cridar per tercer cop i abans de tornar a passar pel mateix calvari es suïcidà llançant-se despullat des del seu pis. Després de tot aquest temps clamant justícia pel seu fill, la mare també ha acabat posant fi a la seva vida.

Per un costat, la llibertat d’expressió està en perill en Turquia. Cada cop és més difícil dirigir una crítica al govern i aquest s’auto-protegeix amb noves lleis, designant càrrecs a dit i escorant-se en la policia. Per l’altre, l’estat policial en el que s’ha convertit Turquia no té cap objecció en fer ús de la violència, sigui en la forma que sigui. La dura resposta de la policia a les protestes per la mort de Berkin Elvan mostren com, a pocs dies de les eleccions, el govern aposta per mantenir la línia adoptada durant les protestes de Gezi tot confiant en mantenir l’alcaldia de les principals ciutats.

12 de març

Okmedyani avui pel matí

 

El totalitarisme de l'AKP

(Article de Güven Gürkan Öztan publicat en turc a Bianet el 7 de novembre de 2013. Traduit al català i publicat a La Directa el 4 de febrer de 2014)

Quan els debats sobre el totalitarisme guanyaren popularitat a les discussions acadèmiques de les ciències polítiques després de la II Guerra Mundial, el món ja havia sofert les fatalitats del feixisme. Durant la Guerra Freda els acadèmics occidentals al referir-se a l’Estalinisme l’emmarcaven sempre dins dels règims totalitaris. De fet, durant aquella època va ser força criticat que s’analitzessin dues ideologies ‘enemigues’ com l’Estalinisme i el feixisme sota un mateix títol. Prou clar és que les bases sobre les quals s’havien edificat ambdues ideologies eren molt diferents. Els acadèmics que treballaven sobre totalitarismes, tot i aquestes diferències, esmentaven que ambdues ideologies havien sorgit de la idea d’una ‘veritat absoluta’ al voltant del culte a un líder, que havien intentat construir una societat model en pro d’aquesta idea i que havien fet desaparèixer la distinció entra espai privat i públic. L’Estat intervenia en qualsevol àmbit i les persones havien estat convertides en ciutadans. Tot i que la distinció entre espai privat i públic sigui un dels arguments conceptuals de tota teoria liberal, hi havia tant escriptors de l’oposició liberals com d’esquerra que destacaven la necessitat d’un espai privat per a establir una base crítica als règims totalitaris. Des de llavors fins avui, criticar les tendències totalitàries i defensar la democràcia i la pluralitat en oposició als projectes d’enginyeria social no és pas una virtut sinó que equival a defensar la vida en sí.

Dels unionistes als cops d’estat
A Turquia tenim una història que dura ja més d’un segle on l’Estat ha mostrat sempre un clar desig d’intervenir en tots els aspectes de la vida diària. Les elits polítiques, que veien la modernització en funció de la capacitat de control i de disposició de l’Estat, s’avocaren a projectes d’enginyeria social, sempre en funció de les seves projeccions polítiques. L’enginyeria social no ha estat tan sols un projecte a ser realitzat reordenant l’espai públic i activant operacions d’adoctrinament, doncs bé es podien produir focus de resistència a l’àmbit privat i, de fet, així ha estat en moltes ocasions. El Comitè de la Unió i el Progrés, després d’assumir el poder total del país, s’endinsà en un projecte d’enginyeria amb ‘el nacionalisme turc’ com a motor. Les accions de l’Estat eren tan diverses que variaven d’activitats esportives a l’adoctrinament als llibres de text de les escoles o de forçar o expulsar poblacions a l’exili a directament turquitzar-les. Després de la proclamació de la República, un sector prou important de les elits burocràtiques i polítiques dirigents va mantenir aquesta tradició d’enginyeria social. Per a que els principis del nou règim fossin interioritzats per part de la població es va pretendre convertir tot el país en una immensa escola. L’objectiu era modernitzar la nació! D’aquesta manera es procedí a tota una sèrie de codificacions, per una banda, però per l’altra es feu borrosa la distinció entre els àmbits públic i privat. Durant aquest procés dones i nens varen ser convertits en objectes. Des de què s’havia de menjar a casa, a quin esport havien de practicar els nens i a com s’havia de fer net la casa ... tot va ser detallat. Però la Turquia dels anys 30 i 40 no tenia prou eines per a ser totalitària. En altres paraules, hi havia una ‘voluntat’ però no els mitjans per a convertir el projecte en una realitat. I així el règim tingué que conformar-se en ser només un règim autoritari! Després d’entrar a l’etapa pluripartidista, els esforços d’enginyeria social vingueren molt més de part de la burocràcia militar que no pas dels polítics. El punt més àlgid d’aquesta tendència la tenim en el cop d’estat del 12 de setembre (1980). Varis actors de la política també tenien, naturalment, ambicions d’enginyeria social. El projecte de la dreta política de crear ‘una societat religiosa’ influenciat per Necip Fazil n’és un exemple però cap dels governs va ser mai prou poderós com per portar-ho a terme. Fins avui! El món d’avui, amb totes les noves opcions tecnològiques que permeten a l’Estat controlar i observar la població (espiament digital, registres, desinformació massiva, etc.), fa factible el totalitarisme de l’era post-moderna.

Les sensibilitats conservadores
Avui en dia el govern de l’AKP ja fa molt que ha deixat de ser simplement un règim autoritari. Estem davant d’un govern que vol portar a la pràctica el seu projecte d’enginyeria social sense saltar-se’n cap punt i fent ús de totes les eines de persuasió i força de l’Estat. Erdogan ja ha deixat de ser un líder simplement ‘carismàtic’; ara ens recorda força aquells ‘líders’ de règims totalitaris que es creia (o ells mateixos veien així) que posseïen forces sobrenaturals. És un mandatari post-modern que no accepta cap crítica, que actua com si estes sol i que roba tota iniciativa al cos de polítics. Les ordres d’Erdogan són transmeses i portades a terme lletra a lletra per un immens cos de funcionaris. Aquesta relació estreta entre els desitjos d’Erdogan de governar sol i la pèrdua de competències per part d’altres no es tracta d’un simple problema de compartició de funcions sinó d’una mentalitat dirigent totalitària. I les veus fortes del partit, que semblen haver deixat a Erdogan que es mogui per si sol, s’han convertit en un simple figurant. La policia, de manera que només observem en règims repressius, s’ha convertit en un exèrcit: a tot aquell que protesta pel seus propis drets, sense fer cap distinció, se’l tracta com a un ‘enemic’. La policia d’aquest govern que prohibeix i regula en funció de la ‘sensibilitat conservadora’ registra a les dones detingudes per les protestes despullant-les i abusant d’elles. I el que fa que Erdogan i l’AKP siguin un règim totalitari no és només això. L’AKP ha perdut el concepte de la realitat; per una banda anuncia un paquet democratitzador poderós, per altra construeix un mur de la vergonya a Síria, mentre ‘soluciona’ el problema del vel segrega els menjadors de les escoles i amb una mentalitat repressiva inspecciona les residències d’estudiants. Davant de qualsevol inconvenient o imprevist sorgit el govern veu complots internacionals. I al voltant de l’AKP hi ha una gran massa de gent que rendeix culte al poder, que es troba immersa dins una ‘realitat’ virtual creada pel govern i que porta a terme les ordres sense pensar ni qüestionar-se res sinó adoptant una conducta reaccionària contra tot el que es surti de la norma.

El Primer Ministre difon la seva ‘veritat’; i per aconseguir aquest objectiu es segueix una estratègia lligada a la intervenció de l’Estat en pràcticament tots els àmbits de la vida quotidiana. Simplificant les llibertats en les llibertats d’aquells amb els que comparteix les mateixes creences, s’assetja pas a pas l’àmbit privant dient ‘no ens fiquem en la vida de ningú’. Aquestes intervencions que ataquen les llibertats, de fet, havien començat ja abans a l’àmbit públic.

Just després de noves regulacions ja posades en pràctica com la de la prohibició de l’alcohol que, segons les declaracions, és per a mantenir l’ordre públic, hem començat a sentir-ne d’altres que fan referència a intervencions directes a l’àmbit privat. Les dones i els joves, que històricament havien format un grup sobre el qual s’hi havien fixat les ambicions totalitàries, encara són al mateix lloc. I ara s’ataquen, sota el concepte de ‘protecció’ de joves i dones, els àmbits de les llibertats individuals i les opcions de realitzar-se com a persona de cada un. Aspectes que quedaren sense ser aprovats degut a protestes com la llei de l’adulteri, la prohibició de l’avortament o el fet d’intentar suprimir els estudis (pisos individuals) són tots part d’una mateixa mentalitat. Hem arribat ja a una fase en la que Erdogan comença a ficar-se inclòs a les cases de les persones. Igual que a l’Alemanya Nazi quan es regulava la vida privada i tot un cós de funcionaris i de forces de l’ordre vigilaven que es complissin les normes.

Les paraules del Primer Ministre dirigides a nois i noies estudiants d’universitat que conviuen junts ens mostra no només que ha perdut el cap o que aferrant-se a ‘la custòdia de la moral’ vol dirigir-se al seu electorat sinó que també és una prova de quina mentalitat té de governar. Tot el que ens està passant és conseqüència dels desitjos d’aquests governants d’aspiracions totalitàries d’intervenir en tots els aspectes, inclosos els més petits, de les nostres vides. No podem defensar els drets a la privacitat i a la llibertat des de l’àmbit privat; els hem de defensar a l’àmbit públic de forma col·lectiva. De fet, l’esperit de Gezi que diu ‘no toquis el meu arbre’, ‘no toquis el meu cos’, ‘no toquis la meva vida’ és justament la lluita contra tot això. Les revoltes del mes de juny mostraren la voluntat de posicionar-se en contra del projecte d’un govern fort i subjectiu de transformar la societat. I la mostra de com es pot fer baixar el govern del seu pedestal i de que es poden deixar inactives tàctiques com les de marcar límits a la població, de fer-la apolítica i més passiva infonent la por. La clau és anul·lar les operacions d’homogeneïtzació totalitàries mitjançant actes d’humor i creatius. Ha estat aquesta força revolucionària i transformadora de la pluralitat la que ha sembrat la por entre els governants, incloent el Primer Ministre.

Un govern que converteix al ciutadà en informant, al funcionari en guardià i a la policia en un exèrcit és un govern que després del dany causat a les llibertats ha entrat ja de ple en el camí de perdre tota legalitat democràtica. Si no fem sentir les nostres veus ens quedarem presoners en els camps de concentració sense parets de l’era post-moderna. En el camí de la salvació el nostre únic suport és l’esperit de Gezi i la inspiració que aquest ens ha donat.

Dels escàndols als atacs i amenaces ...

Els recents escàndols de corrupció que estan alterant la vida política turca podrien significar, molt més enllà de les protestes que van començar al parc Gezi d'Istanbul el passat mes de juny, un punt d'inflexió de la trajectòria triomfal del partit del govern, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). Com a resposta a la investigació policial i la detenció de polítics del partit, parents i empresaris propers, el govern sembla haver iniciat una nova batalla què, tanmateix, no pot ser lliurada de la mateixa manera que es va fer al juny. La credibilitat del partit, afeblida arran de la violència policial i de la impassibilitat del govern davant el malestar social, podria caure a mínims desconeguts si s'obstaculitza el paper de la policia, dels jutges i dels mitjans al llarg d'aquest procés que acaba d'iniciar-se.

Un dels punts claus rau en el fet que el primer ministre hagi mostrat el seu enuig al dur-se a terme una operació policial d'aquest tipus sense, ja no el seu consentiment, sinó sense el seu coneixement. I la primera resposta no ha estat permetre que la investigació continuï sinó començar a destituir membres de la policia i a llançar amenaces al cos de jutges alertant de què disposa de molta informació que els incriminaria. Avui, a més, se'ls hi ha prohibit als periodistes l'accés a les dependències de la policia.

Existeix una percepció generalitzada tant A les altes esferes com entre gran part del poble de que s'ha trencat l'equilibri entre els grups que donaven suport al partit. L'operació, més que fruit d'atacs de l'oposició, s'ha originat des de dins, fet que queda molt clar si tenim en compte l'hegemonia amb què l'AKP controla tots els cossos estatals. I aquesta percepció s'ha vist confirmada amb el sermó del líder religiós Fethullah Gülen, en la qual condemna aquells que han estat corruptes, i la rèplica del primer ministre en què adverteix que ningú pot crear un estat paral·lel , que el poble està amb ells i les eleccions silenciaran 'aquests sermons'.

Fethullah Gülen

El Primer Ministres, avuis, a Trabzon

 

Mentrestant, part de la societat observa com un espectador de TV les picabaralles entre els dos líders, la majoria amb sorpresa i, molts, sense dissimular la seva satisfacció. Alguns veuen el principi de la fi d'Erdogan i l'inici d'una nova etapa a Turquia. Però pocs incideixen en el fet que la magnitud de les acusacions és tal que, abans de pensar en el futur, s'hauria d'adoptar mecanismes legals que evitessin de nou casos com aquest. En total hi ha hagut més de 71 detinguts. La quantitat d'ells que ha passat a disposició judicial encara varia segons les fonts. La xifra de diners, provinent de les arques públiques i de suborns, és esgarrifosa (segons el periodista Ercan Gün 100.000 milions d'euros al llarg dels últims 5 anys). A les cases dels detinguts s'ha confiscat 17,5 milions de lires (més de 6 milions d'euros, que serien més ja que després de les detencions la lira turca s’ha devaluat). A casa del Director de Halk Bankasi els diners han estat trobats en una caixa de sabates i les bromes a les xarxes socials s'han convertit en un fenomen viral. Süleyman Aslan ha ‘confessar’ en les seves primeres declaracions que eren diners de donacions que es destinarien per a construir escoles. Així de fort.

Avui, al míting organizat a Kadiköy (Istanbul) per a demanar solucions als problemes medioambientals de la ciutat, denúncies contra la corrupció s'han fet sentir entre els eslògans de la gent i la policia ha acabat intervenint amb tanquetes d'aigua.

Imatges del miting d'avui a Istanbul

Tots els cossos de l'Estat haurien de ser independentes i imparcials. A Turquia s'ha passat en un breu període de temps d'un burocràcia que només servia als interessos de la ideologia kemalista a un nou cos que obeeix al govern de l'AKP i ataca a tot aquells que no comparteix la seva forma de pensar. Les protestes de mesos passats foren silenciades, els manifestants foren criminalitzats i la imatge de grups radicals oferida pels mitjans, tot i el caracter massiu d'algunes de les protestes, permeteren rentar la cara de la policia. La lluita de l'AKP contra la corrupció des dels seus inicis ha format part de la seva campanya electoral al llarg dels anys i sempre s'ha presentat a si mateix com el problema a aquest mal crònica de Turquia i altres societats com la nostra. Si ara es pretén tapar les acusacions i manipular el procés aquesta imatge desapareixerà i mostrarà de nou que el poder, hi sigui qui hi sigui, és corrupte.


22 de desembre

Escàndal de corrupció a Turquia

Visca la Mar Mediterrània! És del millor que hi ha sigui bo o dolent. El clima , el menjar , la gent ... i la corrupció. Ahir, 17 de desembre, va ser un dia força mogut a Turquia i no a causa de protestes al carrer com ja ens havíem acostumat en anteriors mesos sinó degut a un continu moviment de la policia a les grans ciutats d’Istanbul i Ankara (i altres de més petites) que va finalitzar amb la detenció, fins al moment, de 51 persones acusades de corrupció, blanqueig de diners i contraban de lingots d'or (sí, sona una mica a pel·lícula però així és). Entre les persones detingudes es troben polítics de l'AKP (entre ells Mustafa Demir, alcalde del districte més conservador d'Istanbul, Fatih), els fills de tres ministres del govern (Medi Ambient-Urbanisme, Economia i Interior), empresaris molt coneguts com Ali Agaoglu , que ha protagonitzat recentment polèmics anuncis de televisió promocionant les seves megaconstruccions de ciment a Istanbul , l'empresari iranià Riza Zarab (casat amb la cantant Ebru Gündeş) i el director general de HalkBank, Süleyman Aslan .

Els ministres amb fills implicats en el cas. D'esquerra a dreta : el Ministre d'Economia, Zafer Çağlayan, el Ministre d'Interior, Muammer Güler i el Ministre de Medi Ambient i Urbanisme Erdoğan Bayraktar

La connexió entre totes aquestes persones sembla ser tota una sèrie de suborns en licitacions públiques (algunes d'elles ben conegudes com l'acabat d'estrenar Marmaray, el tren subterrani que passa per sota del Bòsfor) i grans transferències sospitoses de diners. L'operació ha estat portada a terme pel Departament de Delictes Fiscals de la Policia d'Istanbul després d'una investigació que, segons informen les fonts , portava ja un any en marxa. 

Abans d'entrar a fer possibles lectures del que ha passat, la veritat és que la sorpresa palpada en els mitjans i entre la majoria de la població no es deu als delictes en si sinó al fet que aquests hagin sortit a la llum. Durant 10 anys el govern del AKP ha governat aconseguint tapar o desviar qualsevol tipus d'acusació i eliminant, mitjançant actuacions de la policia similars a l'actual, a l'oposició tant política com econòmica. Així, la notícia és que hi hagi detencions, no la corrupció. I no es discuteix si els detinguts acabaran jutjats o no sinó quines lluites s’estan produint a les altes esferes de poder i si aquestes acabaran donant pas a detencions o dimissions de ministres. 
S'especula sobre la possible implicació en els fets de la cemaat Gülen, un dels grups religiosos més poderosos del país amb una àmplia xarxa d'escoles desplegades tant dins com fora del país. El govern ha estat gairebé sempre recolzat  per aquests grups amb esporàdics frecs entre el seu líder, Fethullah Gülen, i el Primer Ministre Erdogan, tot i que mai hi havia hagut una fractura real. Hi va haver un lleuger distanciament després de les protestes de Gezi i la resposta del govern cap als manifestants. Però el punt d’inflexió es produí el mes passat amb l'anunci del Primer Ministre de que volia reformar el sistema educatiu i eliminar el gran nombre d'escoles privades que serveixen com a acadèmies per a la preparació dels estudiants de cara als exàmens d'accés a la universitat, fet que comprometria a molts grups religiosos ja que és un de les seves principals fonts econòmiques. Des de llavors les relacions entre ambdues parts semblen haver-se tensat i entrat en una nova i desconeguda etapa. Els grups religiosos a Turquia (no només el de Gülen) tenen membres en el govern i en la majoria de cossos burocràtics. En la majoria dels mitjans de comunicació s'especula sobre un possible atac d'aquests grups a l'haver deixat sortir documents compromesos a la llum. I per plantejar aquestes hipòtesis es recolzen en el fet que el diari principal del grup (Zaman) està donant una cobertura detallada i intensa dels fets mentre altres diaris propers al govern intenten minimitzar tot el que està passant i, també, en la dimissió el dia anterior de Hakan Şükür, del grup Gülen, com a diputat de l'AKP al Parlament. 

Així, resumint una mica tot el que ha passat, s'ha destapat una extensa trama clientelista (molt mediterrània, per cert) i a la societat li costa creure que l’operació es degui simplement a l'actuació independent i neutral d'un cos burocràtic, en aquest cas un departament de la policia. De fet, aquest mateix matí s'ha sabut que cinc directors de la policia acaben de ser apartats del seu càrrec. Si fem una lectura política caldrà veure fins a quin punt aquestes operacions acabaran per malmetre la integritat del govern i això acabarà veient-se reflectit a les eleccions locals del 30 de març de 2014. Erdogan ja va respondre ahir reprenent de nou la seva retòrica geziana: "alguns apel·len a escopetes i intrigues per avançar, nosaltres tenim a Allah". Grups opositors es freguen les mans ara però qualsevol possible progrés electoral de l’oposició no es deuria a una bona campanya sinó al benefici indirecte obtingut per aquest escàndol polític de corrupció. Molta novetat però, a la fi, més del mateix. 

Portada de Radikal 18 desembre 2013: "Operació a tres bandes sacseja Turquia". El titular fa referència a les detencions connectades entre si de l'empresari Rıza Zarrab i els fills dels ministres, a l'Ajuntament del districte de Fatih i a TOKİ, una institució estatal que ha edificat pisos a molts punts de la geografia turca al llarg d'aquests últims 10 anys per a famílies de baix poder adquisitiu i que, sembla ser, ha estat també una font d'ingressos en negre per a molts polítics.

18 de desembre 

Les Olimpíades de la Guerra

Mentre els membres del COI votaven quina ciutat organitzaria els Jocs Olímpics de 2020 i, per sort (ho dic pensant en les seves poblacions), van decidir deixar pel camí tant a Madrid com a Istanbul, els prolegòmens d'una intervenció armada a Síria seguien el seu curs. Els Jocs Olímpics i altres temes menors han envaït l'actualitat a Turquia aquests últims dies i només es dediquen algunes columnes i petites notícies al conflicte sirià, conflicte que, per desgràcia, gran part de la societat no sent com a seu i tampoc pensa que li pugui afectar en el dia a dia. No existeix un suport social a la guerra a Síria però tampoc és tema de discussió. Amb les protestes de Gezi com a excepció no es discuteixen obertament al govern segons quins temes. En mesos passats hem vist què comporta oposar-se al govern públicament i això, crec, està condicionant accions futures.

Gran part de culpa la té, sens dubte, la demagògia del govern turc i dels mitjans de comunicació turcs que s'atreveixen, fins i tot, a atacar i a titllar de 'traïdors' a tots aquells que es van quedar tranquils i es van alegrar després de conèixer la victòria nipona, potenciant, encara més, la divisió entre el bo i el mal ciutadà (que no és en definitiva sinó una divisió entre ciutadà passiu i ciutadà crític). La mateixa demagògia és emprada també per defensar qualsevol tipus d'intervenció que es produeixi a Síria, en el que el Primer Ministre ha anomenat com una 'Coalició de Voluntaris' per a rescatar 'els nostres germans'. S'emfatitza el concepte 'germà' vinculat a la religió, al ser musulmà i sunnita, i es potencia la imatge d'un dictador sanguinari que únicament es dedica a assassinar a fidels musulmans.

La hipocresia internacional que predomina sobre el conflicte sirià oblida intencionadament el passat, la realitat del país i tot el que pugui venir. Ningú es qüestiona com pot ser que protestes en pro de les llibertats civils sorgides a la capital Damasc fa ja més de dos anys es convertissin de cop en un cruent conflicte sectari en què una resistència armada (per qui?) s'enfrontava al règim a les províncies més allunyades de la capital. S'ometen contínuament moltes coses. Fins i tot la relació de França amb el regne alauita i la seva llarga implicació en la història recent del país (per citar , la mateixa existència del Líban com a província otomana separada de Síria ja a la segona meitat del segle XIX). S'omet o no es qüestiona prou la poca legalitat que tenen grups islamistes com al-Nusra que combaten amb armes subministrades des de l'exterior des de pràcticament l'inici del conflicte. De la mateixa manera no hi ha referències al suport que al-Àssad té entre la població. I aquí crec que és on és més important aturar-se.

Violència civil (Ali İsmail Korkmaz, nova víctima)

Violència. Fins ara hem parlat de la violència policial, de càrregues amb cartutxos de gas, de gent que ha perdut un ull, d'altres amb traumatisme cerebral ... També hem parlat del perill que suposa l'aparició de grups de civils amb pals i garrots per ajudar a la policia. La línia que creua la frontera entre una intervenció policial i un conflicte violent social de vegades pot ser molt difusa. Hem parlat de la permissivitat de la policia cap a aquests grups i de la facilitat amb la que queden posats en llibertat (els que han estat detinguts) mentre es produeixen detencions de persones afiliades a associacions i partits polítics d'esquerra.

Ahir es va consumar la cinquena víctima des que van començar les protestes però amb una molt important diferència. Ali İsmail Korkmaz, estudiant universitari de 19 anys a Eskişehir havia acudit a les protestes pel Parc Gezi i contra la violència policial un els primers dies. Fugint de les càrregues policials va acaba parant a un carreró on un grup de civils li va donar una pallissa. A més d'una espatlla dislocada, Ali İsmail rebre forts cops al cap que li van provocar un vessament cerebral. Els dos primers dies va intentar que l'atenguessin a l'hospital, sense èxit. Li demanaven que anés abans a prestar declaració en la policia perquè pogués ser atès. Al final, els dolors que sentia el forçaren a anar a la policia i va ser finalment ingressat a l'hospital. Després de més d'un mes, Ali İsmail ha mort a causa dels cops que va rebre. Al carreró on es va produir la pallissa hi havia un hotel. Les càmeres de l'hotel ho van captar tot i van enviar la cinta a la policia. La policia, però, ha afirmat que les imatges han arribat en mal estat i no és possible identificar cap dels agressors. No hi ha declaracions per part del govern i la mort d'Ali İsmail, no produïda per un tret 'fortuït' d'un policia ni per cap tipus de 'danys col·laterals' segueix a dia d'avui totalment impune.

Funeral d'İsmail Korkmaz a Hatay, la seva ciutat natal

El més greu de la situació és que la notícia no apareix a la portada de pràcticament cap dels diaris amb més tirada. L'únic que l'ha inclòs ha estat Hürriyet que s'ha bolcat una mica a favor de les protestes dies després que esclatessin conscient que la majoria dels seus lectors han participat o bé donen suport a les protestes. Només diaris com Radikal, Sol, BirGün i alguns més de tirades petites han inclòs la notícia en grans titulars. Altres diaris d'oposició com Cumhuriyet i Sözcü també han destacat la notícia.

Portada de Hürriyet 11 de juliol (la notícia al requadre en negre): "I Ali va morir"

Portada de Radikal: "Els garrots el van matar"

Portada de SoL: "Hem perdut una vida més"

Portada de BirGün: "El nostre nom és Ali İsmail Korkmaz, als nostres 19 anys hem estat assassinats a cops"

No obstant això diaris com Sabah o Habertürk situats entre els de major circulació han inclòs únicament una petita columna. Altres de més conservadors com Zaman, Star, Türkiye o Takvim no han fet cap menció.

Portada de Sabah: al marge lateral inferior apareix una petita fotografia d'Ali

Portada de Habertürk: marge lateral "La cinquena víctima Korkmaz"

Portada de Zaman: Res.

Portada de Star: Res.

Portada de Türkiye: Res.

Portada de Takvim: Res.

Les detencions del govern xoquen amb la impunitat amb la qual es deixa actuar a alguns grups. Si el govern no procedeix a penalitzar, culpar i detenir aquests grups de gent sortida del no-res o si no ofereix cap explicació convincent en els propers dies estarà cometent un greu error, es desqualificarà encara més, si cap, a si mateix i perdrà el poc que li queda de credibilitat. A més, els èxits 'democràtics' del passat quedarien totalment enfosquits.

11 juliol

Egipte i Turquia

El valor que el govern dóna als manifestants ha quedat un cop més demostrat aquest cap de setmana. Divendres a la tarda quatre persones més van aparèixer amb pals i ganivets (per tallar 'kebabs') i van començar a agredir els manifestants provocant ferits. Les imatges parlen per si soles i no quadren amb la imatge que cap de nosaltres tenim sobre Turquia. La policia podríem dir que pràcticament va contemplar l'escena. Al final van ser detinguts i posats en llibertat després d'unes hores donant-se pas a la indignació a les xarxes socials i fins i tot al parlament turc on hi va haver una baralla entre diputats de l'AKP i del CHP.

Un policia insulta als manifestants mostrant un cartutxo de gas

Un cop d'estat ha posat punt i final al primer govern escollit democràticament a Egipte després de la caiguda de Mubarak. Just quan es complia el primer aniversari de l'arribada de Mursi a la presidència d'Egipte, l'ultimàtum llançat per l'exèrcit perquè arribés a un acord amb els milions de persones que estaven al carrer protestant va caducar i l'exèrcit va prendre el control del país . No hi ha altra manera de definir el que ha passat a Egipte. Ha estat un cop d'estat, s'ha deposat el govern i això ens demostra fins a quin punt les transicions democràtiques són difícils sobretot quan ocorren en períodes de desequilibris econòmics i socials com és el cas d'Egipte.

La situació a Egipte és preocupant ja que reflecteix el grau de polarització de la societat en un moment crític que pot marcar el futur del país. La violència s'està estenent pel país i als carrers es troben partidaris del cop així com opositors. Ahir l'exèrcit va disparar contra els partidaris de Mursi, més de 50 morts, més de 300 ferits. Sense paraules.

I tot això ha passat just quan les protestes a Turquia havien pràcticament desaparegut. O almenys just quan estaven deixant de ser notícia als mitjans internacionals. Com vaig comentar en la meva anterior entrada tots els actes semblen haver estat ajornats als caps de setmana (aquest últim ha estat també complicat) i la gent continua fent vida normal de dilluns a divendres (tot i que la policia segueix instal·lada al centre de les ciutats).