(Article de Güven Gürkan Öztan publicat en turc a Bianet el 7 de novembre de 2013. Traduit al català i publicat a La Directa el 4 de febrer de 2014)
Quan els debats sobre el totalitarisme guanyaren
popularitat a les discussions acadèmiques de les ciències polítiques
després de la II Guerra Mundial, el món ja havia sofert les fatalitats
del feixisme. Durant la Guerra Freda els acadèmics occidentals al
referir-se a l’Estalinisme l’emmarcaven sempre dins dels règims
totalitaris. De fet, durant aquella època va ser força criticat que
s’analitzessin dues ideologies ‘enemigues’ com l’Estalinisme i el
feixisme sota un mateix títol. Prou clar és que les bases sobre les
quals s’havien edificat ambdues ideologies eren molt diferents. Els
acadèmics que treballaven sobre totalitarismes, tot i aquestes
diferències, esmentaven que ambdues ideologies havien sorgit de la idea
d’una ‘veritat absoluta’ al voltant del culte a un líder, que havien
intentat construir una societat model en pro d’aquesta idea i que havien
fet desaparèixer la distinció entra espai privat i públic. L’Estat
intervenia en qualsevol àmbit i les persones havien estat convertides en
ciutadans. Tot i que la distinció entre espai privat i públic sigui un
dels arguments conceptuals de tota teoria liberal, hi havia tant
escriptors de l’oposició liberals com d’esquerra que destacaven la
necessitat d’un espai privat per a establir una base crítica als règims
totalitaris. Des de llavors fins avui, criticar les tendències
totalitàries i defensar la democràcia i la pluralitat en oposició als
projectes d’enginyeria social no és pas una virtut sinó que equival a
defensar la vida en sí.
Dels unionistes als cops d’estat
A Turquia tenim una història que dura ja més d’un segle on l’Estat ha mostrat sempre un clar desig d’intervenir en tots els aspectes de la vida diària. Les elits polítiques, que veien la modernització en funció de la capacitat de control i de disposició de l’Estat, s’avocaren a projectes d’enginyeria social, sempre en funció de les seves projeccions polítiques. L’enginyeria social no ha estat tan sols un projecte a ser realitzat reordenant l’espai públic i activant operacions d’adoctrinament, doncs bé es podien produir focus de resistència a l’àmbit privat i, de fet, així ha estat en moltes ocasions. El Comitè de la Unió i el Progrés, després d’assumir el poder total del país, s’endinsà en un projecte d’enginyeria amb ‘el nacionalisme turc’ com a motor. Les accions de l’Estat eren tan diverses que variaven d’activitats esportives a l’adoctrinament als llibres de text de les escoles o de forçar o expulsar poblacions a l’exili a directament turquitzar-les. Després de la proclamació de la República, un sector prou important de les elits burocràtiques i polítiques dirigents va mantenir aquesta tradició d’enginyeria social. Per a que els principis del nou règim fossin interioritzats per part de la població es va pretendre convertir tot el país en una immensa escola. L’objectiu era modernitzar la nació! D’aquesta manera es procedí a tota una sèrie de codificacions, per una banda, però per l’altra es feu borrosa la distinció entre els àmbits públic i privat. Durant aquest procés dones i nens varen ser convertits en objectes. Des de què s’havia de menjar a casa, a quin esport havien de practicar els nens i a com s’havia de fer net la casa ... tot va ser detallat. Però la Turquia dels anys 30 i 40 no tenia prou eines per a ser totalitària. En altres paraules, hi havia una ‘voluntat’ però no els mitjans per a convertir el projecte en una realitat. I així el règim tingué que conformar-se en ser només un règim autoritari! Després d’entrar a l’etapa pluripartidista, els esforços d’enginyeria social vingueren molt més de part de la burocràcia militar que no pas dels polítics. El punt més àlgid d’aquesta tendència la tenim en el cop d’estat del 12 de setembre (1980). Varis actors de la política també tenien, naturalment, ambicions d’enginyeria social. El projecte de la dreta política de crear ‘una societat religiosa’ influenciat per Necip Fazil n’és un exemple però cap dels governs va ser mai prou poderós com per portar-ho a terme. Fins avui! El món d’avui, amb totes les noves opcions tecnològiques que permeten a l’Estat controlar i observar la població (espiament digital, registres, desinformació massiva, etc.), fa factible el totalitarisme de l’era post-moderna.
Les sensibilitats conservadores
Avui en dia el govern de l’AKP ja fa molt que ha deixat de ser simplement un règim autoritari. Estem davant d’un govern que vol portar a la pràctica el seu projecte d’enginyeria social sense saltar-se’n cap punt i fent ús de totes les eines de persuasió i força de l’Estat. Erdogan ja ha deixat de ser un líder simplement ‘carismàtic’; ara ens recorda força aquells ‘líders’ de règims totalitaris que es creia (o ells mateixos veien així) que posseïen forces sobrenaturals. És un mandatari post-modern que no accepta cap crítica, que actua com si estes sol i que roba tota iniciativa al cos de polítics. Les ordres d’Erdogan són transmeses i portades a terme lletra a lletra per un immens cos de funcionaris. Aquesta relació estreta entre els desitjos d’Erdogan de governar sol i la pèrdua de competències per part d’altres no es tracta d’un simple problema de compartició de funcions sinó d’una mentalitat dirigent totalitària. I les veus fortes del partit, que semblen haver deixat a Erdogan que es mogui per si sol, s’han convertit en un simple figurant. La policia, de manera que només observem en règims repressius, s’ha convertit en un exèrcit: a tot aquell que protesta pel seus propis drets, sense fer cap distinció, se’l tracta com a un ‘enemic’. La policia d’aquest govern que prohibeix i regula en funció de la ‘sensibilitat conservadora’ registra a les dones detingudes per les protestes despullant-les i abusant d’elles. I el que fa que Erdogan i l’AKP siguin un règim totalitari no és només això. L’AKP ha perdut el concepte de la realitat; per una banda anuncia un paquet democratitzador poderós, per altra construeix un mur de la vergonya a Síria, mentre ‘soluciona’ el problema del vel segrega els menjadors de les escoles i amb una mentalitat repressiva inspecciona les residències d’estudiants. Davant de qualsevol inconvenient o imprevist sorgit el govern veu complots internacionals. I al voltant de l’AKP hi ha una gran massa de gent que rendeix culte al poder, que es troba immersa dins una ‘realitat’ virtual creada pel govern i que porta a terme les ordres sense pensar ni qüestionar-se res sinó adoptant una conducta reaccionària contra tot el que es surti de la norma.
El Primer Ministre difon la seva ‘veritat’; i per aconseguir aquest objectiu es segueix una estratègia lligada a la intervenció de l’Estat en pràcticament tots els àmbits de la vida quotidiana. Simplificant les llibertats en les llibertats d’aquells amb els que comparteix les mateixes creences, s’assetja pas a pas l’àmbit privant dient ‘no ens fiquem en la vida de ningú’. Aquestes intervencions que ataquen les llibertats, de fet, havien començat ja abans a l’àmbit públic.
Just després de noves regulacions ja posades en pràctica com la de la prohibició de l’alcohol que, segons les declaracions, és per a mantenir l’ordre públic, hem començat a sentir-ne d’altres que fan referència a intervencions directes a l’àmbit privat. Les dones i els joves, que històricament havien format un grup sobre el qual s’hi havien fixat les ambicions totalitàries, encara són al mateix lloc. I ara s’ataquen, sota el concepte de ‘protecció’ de joves i dones, els àmbits de les llibertats individuals i les opcions de realitzar-se com a persona de cada un. Aspectes que quedaren sense ser aprovats degut a protestes com la llei de l’adulteri, la prohibició de l’avortament o el fet d’intentar suprimir els estudis (pisos individuals) són tots part d’una mateixa mentalitat. Hem arribat ja a una fase en la que Erdogan comença a ficar-se inclòs a les cases de les persones. Igual que a l’Alemanya Nazi quan es regulava la vida privada i tot un cós de funcionaris i de forces de l’ordre vigilaven que es complissin les normes.
Les paraules del Primer Ministre dirigides a nois i noies estudiants d’universitat que conviuen junts ens mostra no només que ha perdut el cap o que aferrant-se a ‘la custòdia de la moral’ vol dirigir-se al seu electorat sinó que també és una prova de quina mentalitat té de governar. Tot el que ens està passant és conseqüència dels desitjos d’aquests governants d’aspiracions totalitàries d’intervenir en tots els aspectes, inclosos els més petits, de les nostres vides. No podem defensar els drets a la privacitat i a la llibertat des de l’àmbit privat; els hem de defensar a l’àmbit públic de forma col·lectiva. De fet, l’esperit de Gezi que diu ‘no toquis el meu arbre’, ‘no toquis el meu cos’, ‘no toquis la meva vida’ és justament la lluita contra tot això. Les revoltes del mes de juny mostraren la voluntat de posicionar-se en contra del projecte d’un govern fort i subjectiu de transformar la societat. I la mostra de com es pot fer baixar el govern del seu pedestal i de que es poden deixar inactives tàctiques com les de marcar límits a la població, de fer-la apolítica i més passiva infonent la por. La clau és anul·lar les operacions d’homogeneïtzació totalitàries mitjançant actes d’humor i creatius. Ha estat aquesta força revolucionària i transformadora de la pluralitat la que ha sembrat la por entre els governants, incloent el Primer Ministre.
Un govern que converteix al ciutadà en informant, al funcionari en guardià i a la policia en un exèrcit és un govern que després del dany causat a les llibertats ha entrat ja de ple en el camí de perdre tota legalitat democràtica. Si no fem sentir les nostres veus ens quedarem presoners en els camps de concentració sense parets de l’era post-moderna. En el camí de la salvació el nostre únic suport és l’esperit de Gezi i la inspiració que aquest ens ha donat.
Dels unionistes als cops d’estat
A Turquia tenim una història que dura ja més d’un segle on l’Estat ha mostrat sempre un clar desig d’intervenir en tots els aspectes de la vida diària. Les elits polítiques, que veien la modernització en funció de la capacitat de control i de disposició de l’Estat, s’avocaren a projectes d’enginyeria social, sempre en funció de les seves projeccions polítiques. L’enginyeria social no ha estat tan sols un projecte a ser realitzat reordenant l’espai públic i activant operacions d’adoctrinament, doncs bé es podien produir focus de resistència a l’àmbit privat i, de fet, així ha estat en moltes ocasions. El Comitè de la Unió i el Progrés, després d’assumir el poder total del país, s’endinsà en un projecte d’enginyeria amb ‘el nacionalisme turc’ com a motor. Les accions de l’Estat eren tan diverses que variaven d’activitats esportives a l’adoctrinament als llibres de text de les escoles o de forçar o expulsar poblacions a l’exili a directament turquitzar-les. Després de la proclamació de la República, un sector prou important de les elits burocràtiques i polítiques dirigents va mantenir aquesta tradició d’enginyeria social. Per a que els principis del nou règim fossin interioritzats per part de la població es va pretendre convertir tot el país en una immensa escola. L’objectiu era modernitzar la nació! D’aquesta manera es procedí a tota una sèrie de codificacions, per una banda, però per l’altra es feu borrosa la distinció entre els àmbits públic i privat. Durant aquest procés dones i nens varen ser convertits en objectes. Des de què s’havia de menjar a casa, a quin esport havien de practicar els nens i a com s’havia de fer net la casa ... tot va ser detallat. Però la Turquia dels anys 30 i 40 no tenia prou eines per a ser totalitària. En altres paraules, hi havia una ‘voluntat’ però no els mitjans per a convertir el projecte en una realitat. I així el règim tingué que conformar-se en ser només un règim autoritari! Després d’entrar a l’etapa pluripartidista, els esforços d’enginyeria social vingueren molt més de part de la burocràcia militar que no pas dels polítics. El punt més àlgid d’aquesta tendència la tenim en el cop d’estat del 12 de setembre (1980). Varis actors de la política també tenien, naturalment, ambicions d’enginyeria social. El projecte de la dreta política de crear ‘una societat religiosa’ influenciat per Necip Fazil n’és un exemple però cap dels governs va ser mai prou poderós com per portar-ho a terme. Fins avui! El món d’avui, amb totes les noves opcions tecnològiques que permeten a l’Estat controlar i observar la població (espiament digital, registres, desinformació massiva, etc.), fa factible el totalitarisme de l’era post-moderna.
Les sensibilitats conservadores
Avui en dia el govern de l’AKP ja fa molt que ha deixat de ser simplement un règim autoritari. Estem davant d’un govern que vol portar a la pràctica el seu projecte d’enginyeria social sense saltar-se’n cap punt i fent ús de totes les eines de persuasió i força de l’Estat. Erdogan ja ha deixat de ser un líder simplement ‘carismàtic’; ara ens recorda força aquells ‘líders’ de règims totalitaris que es creia (o ells mateixos veien així) que posseïen forces sobrenaturals. És un mandatari post-modern que no accepta cap crítica, que actua com si estes sol i que roba tota iniciativa al cos de polítics. Les ordres d’Erdogan són transmeses i portades a terme lletra a lletra per un immens cos de funcionaris. Aquesta relació estreta entre els desitjos d’Erdogan de governar sol i la pèrdua de competències per part d’altres no es tracta d’un simple problema de compartició de funcions sinó d’una mentalitat dirigent totalitària. I les veus fortes del partit, que semblen haver deixat a Erdogan que es mogui per si sol, s’han convertit en un simple figurant. La policia, de manera que només observem en règims repressius, s’ha convertit en un exèrcit: a tot aquell que protesta pel seus propis drets, sense fer cap distinció, se’l tracta com a un ‘enemic’. La policia d’aquest govern que prohibeix i regula en funció de la ‘sensibilitat conservadora’ registra a les dones detingudes per les protestes despullant-les i abusant d’elles. I el que fa que Erdogan i l’AKP siguin un règim totalitari no és només això. L’AKP ha perdut el concepte de la realitat; per una banda anuncia un paquet democratitzador poderós, per altra construeix un mur de la vergonya a Síria, mentre ‘soluciona’ el problema del vel segrega els menjadors de les escoles i amb una mentalitat repressiva inspecciona les residències d’estudiants. Davant de qualsevol inconvenient o imprevist sorgit el govern veu complots internacionals. I al voltant de l’AKP hi ha una gran massa de gent que rendeix culte al poder, que es troba immersa dins una ‘realitat’ virtual creada pel govern i que porta a terme les ordres sense pensar ni qüestionar-se res sinó adoptant una conducta reaccionària contra tot el que es surti de la norma.
El Primer Ministre difon la seva ‘veritat’; i per aconseguir aquest objectiu es segueix una estratègia lligada a la intervenció de l’Estat en pràcticament tots els àmbits de la vida quotidiana. Simplificant les llibertats en les llibertats d’aquells amb els que comparteix les mateixes creences, s’assetja pas a pas l’àmbit privant dient ‘no ens fiquem en la vida de ningú’. Aquestes intervencions que ataquen les llibertats, de fet, havien començat ja abans a l’àmbit públic.
Just després de noves regulacions ja posades en pràctica com la de la prohibició de l’alcohol que, segons les declaracions, és per a mantenir l’ordre públic, hem començat a sentir-ne d’altres que fan referència a intervencions directes a l’àmbit privat. Les dones i els joves, que històricament havien format un grup sobre el qual s’hi havien fixat les ambicions totalitàries, encara són al mateix lloc. I ara s’ataquen, sota el concepte de ‘protecció’ de joves i dones, els àmbits de les llibertats individuals i les opcions de realitzar-se com a persona de cada un. Aspectes que quedaren sense ser aprovats degut a protestes com la llei de l’adulteri, la prohibició de l’avortament o el fet d’intentar suprimir els estudis (pisos individuals) són tots part d’una mateixa mentalitat. Hem arribat ja a una fase en la que Erdogan comença a ficar-se inclòs a les cases de les persones. Igual que a l’Alemanya Nazi quan es regulava la vida privada i tot un cós de funcionaris i de forces de l’ordre vigilaven que es complissin les normes.
Les paraules del Primer Ministre dirigides a nois i noies estudiants d’universitat que conviuen junts ens mostra no només que ha perdut el cap o que aferrant-se a ‘la custòdia de la moral’ vol dirigir-se al seu electorat sinó que també és una prova de quina mentalitat té de governar. Tot el que ens està passant és conseqüència dels desitjos d’aquests governants d’aspiracions totalitàries d’intervenir en tots els aspectes, inclosos els més petits, de les nostres vides. No podem defensar els drets a la privacitat i a la llibertat des de l’àmbit privat; els hem de defensar a l’àmbit públic de forma col·lectiva. De fet, l’esperit de Gezi que diu ‘no toquis el meu arbre’, ‘no toquis el meu cos’, ‘no toquis la meva vida’ és justament la lluita contra tot això. Les revoltes del mes de juny mostraren la voluntat de posicionar-se en contra del projecte d’un govern fort i subjectiu de transformar la societat. I la mostra de com es pot fer baixar el govern del seu pedestal i de que es poden deixar inactives tàctiques com les de marcar límits a la població, de fer-la apolítica i més passiva infonent la por. La clau és anul·lar les operacions d’homogeneïtzació totalitàries mitjançant actes d’humor i creatius. Ha estat aquesta força revolucionària i transformadora de la pluralitat la que ha sembrat la por entre els governants, incloent el Primer Ministre.
Un govern que converteix al ciutadà en informant, al funcionari en guardià i a la policia en un exèrcit és un govern que després del dany causat a les llibertats ha entrat ja de ple en el camí de perdre tota legalitat democràtica. Si no fem sentir les nostres veus ens quedarem presoners en els camps de concentració sense parets de l’era post-moderna. En el camí de la salvació el nostre únic suport és l’esperit de Gezi i la inspiració que aquest ens ha donat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada