diumenge, 1 de juny de 2014

Primer aniversari de Gezi


Aquest passat dissabte 31 de maig la gent va tornar a sortir als carrers a Turquia per recordar o més ben dit per evitar que s'oblidi l'esperit de les protestes de Gezi: tot allò que va significar i tot allò que encara pot o bé hauria de significar .

Així, com en darreres ocasions, vam poder veure la cruesa de la policia turca reprimint les concentracions a la majoria de les ciutats. Mentre a algunes ciutats la gent es va poder concentrar de forma pacífica (com a Antalya o Denizli), d'una forma que ja s'ha convertit en clàssica o tradicional la policia va carregar contra els manifestants a Istanbul, Ankara, Izmir, Hatay, Adana i altres llocs. Resultat: centenars de detencions i ferits .

Entre les imatges que han circulat més arreu hi ha la de persones a terra en estat semi-inconscient cobertes per una fumada de gas pebre o les imatges de la detenció a l'Avinguda Istiklal d'Istanbul del reporter de la CNN Ivan Watson, detenció feta en directe, de males maneres, a l'estil al qual ja ens hem acostumat. Però en el fons, no hi ha res especialment nou en les protestes que es registraren ahir a Turquia. És més, des que va esclatar el conflicte el juny de l'any passat no hem tingut cap mes de tranquil·litat i de forma periòdica hi ha hagut successos o han sortit a la llum irregularitats del govern (la política del jo mano, el jo decideixo, el jo faig i el poble no té de saber res). Així, les imatges d'ahir podrien haver estat preses en qualsevol moment des de juny de 2013 fins avui. Que la gent segueixi protestant és d'admirar, molt més si tenim en compte l'enorme i repressiu estat policial en què s'ha convertit Turquia des que està en les mans d'Erdogan (un altre tema seria quin tipus d'estat era abans que ell arribés). Però la impassibilitat vers les demandes de la població i la rigidesa amb la qual el govern turc ha reaccionat cap a totes les protestes no s'ha modificat ni una mica des de que aquestes van començar. Per dir-ho d'una altra manera, l'empatia ha estat inexistent.



 
Més encara , el primer ministre es sentí més fort que mai després de les eleccions locals  (que més aviat va ser una espècie de referèndum en que es votava a favor d'Erdogan o en contra) en obtenir més del 40% dels vots. No hi ha oposició a Turquia , no hi ha alternatives polítiques. L'electorat de l'AKP s'ha mantingut pràcticament ferm al costat del govern tot i la cruesa amb què la policia ha actuat en tot moment. Els seus votants no van horroritzar-se quan Erdogan va fer esbroncar en un míting a la mare de Berkin Elvan que havia culpat al govern i a Erdogan mateix de la mort del seu fill de 15 anys que havia mort després de mesos en coma per una càpsula de gas disparada per la policia. Així com no hi ha policies acusats per cap de les nou morts que s'han produït fins al moment. Fa una setmana Uğur Kurt va morir a l'entrada d'una cemevi, el lloc de culte de la comunitat aleví (odiada i no acceptada pel govern i la majoria de la població musulmana i sunnita). Un tret de la policia el matà mentre entrava a la cemevi. Què va passar? Hi havia una protesta a prop on s'estava fent un acte per Berkin Elvan, també aleví, al barri d’Okmeydani a Istanbul. En un moment de caos la policia va fer diversos trets (amb gran professionalitat) i un d'ells va ferir a Uğur Kurt al cap que va morir al cap d'unes hores. El primer ministre, en declaracions l'endemà, en lloc de qüestionar la policia, en lloc de lamentar la mort d’Uğur Kurt, va culpar als protestants i es va tornar a referir al jove Berkin Elvan amb les següents paraules: "Es que cada vegada que mori algú haurem de fer actes i cerimònies ? " .

Quin valor se li dóna a la vida? La desgràcia minera a Soma, on oficialment—ningú es creu aquesta xifra—han mort 301 miners ha destapat l’odi cap al govern ara també a les zones rurals. Però sembla estar ja tot oblidat. El desembre de 2013 un escàndol de corrupció va començar a esquitxar polítics i empresaris pujant de categoria fins a arribar ministres i fins i tot al fill d'Erdogan, Bilal. Pocs mesos després tot estava oblidat, els acusats tots en llibertat i tots els caps de policia i fiscals que havien iniciat el cas traslladats a altres centres o apartats del cas.


Mitjançant un Estat que ho controla tot, que ho silencia tot, que reprimeix tot el que critiqui o s'oposi a qualsevol cosa, què poden resoldre les protestes? Les protestes cansen als protestants i també a la gent que no hi va (simpatitzin o no). L'esperança que aportà Gezi, ja que després d'anys la gent sortia als carrers, s'ha convertit de nou en desesperança. Erdogan no sucumbeix, al contrari, sembla sortir-se’n sempre reforçat de tot conflicte. Ara optarà fins i tot a convertir-se en president de la República després de 3 mandats com a Primer Ministre.

Així és la democràcia turca. El problema no és només local. El problema no és només el barri, sinó tota la societat, una societat polaritzada des de dalt. S'ha potenciat aquesta polarització com a estratègia de control, jugant amb els números. Si l'economia permet mantenir l'estat policial poc canviarà. Per cada 100000 persones hi ha uns 100 metges a Turquia ... i 475 policies. Turquia s'ha convertit després de Rússia en el país amb més policies per habitant .

Taksim i el Parc Gezi contínuament tancats. Un parc per a la policia. A Ankara, a Güven Park, al centre, la policia porta assentada, acampada literalment, des de fa mesos. Així el govern manté el control absolut del país però necessita de tot aquest contingent policial, i ho necessita de forma diària. Perquè també hi ha por. Si hi hagués consens, si s'hagués actuat pensant en tota la societat, això ara no estaria passant. No hi hauria protestes o aquestes haguessin desaparegut de forma natural, no hi hauria necessitat de tants policies .

El sistema ja està corrupte i ha entrat en un cercle viciós. Les protestes no canvien res, per ara, però fan sentir al govern aquesta por, aquesta por de que el sistema en el que viu, en el qual s'hi ha instal·lat és ja decadent, està començant a desaparèixer. I a més de les protestes cal que la societat s'auto-organitzi, que treballi des de baix per canviar, per a innovar, per experimentar i per descobrir que hi ha altres vies. I aquí , de les protestes a l'empoderament de la societat .

En el primer aniversari de Gezi, més protestes i més detencions. Això vol dir que Gezi no ha mort. I des d'aquí un missatge de suport cap als barcelonins i # CanVies .

# Geziyiunutma # ConstruimCanVies

1 de juny


Cap comentari:

Publica un comentari